La Tosa d'Alp (Berguedà)

Situació: Berguedà, Cadi Moixeró, Bagà, Coll de Pal.
Punt d'inici: Coll de Pal (2104m).
Horari: Unes 3 hores anar i tornar.
Pujada acumulada: uns 600m.
Alçada màxima: 2537m.

No és la primera vegada que intento pujar a La Tosa. L’any passat vaig voler pujar-hi amb raquetes, però un gir inesperat en el temps, va fer que hi desistís. Ara, m’hi apropo a principis d’estiu i amb totes les prediccions del temps a favor per assegurar-me que em trec aquesta petita espineta que tinc clavada.
Però deixant de banda les meves aventuretes, la Tosa és d’aquells cims que pots fer a qualsevol època de l’any sense gaires problemes.
La ruta que seguiré, és ràpida, curta i amb poc desnivell, just com a mi m’agrada.



La ruta pas a pas.

Aparco el bòlid al Coll de Pal (2104m), fa molt vent i la temperatura ha baixat prou per vestir-me de llarg i endossar-me la gorra de forro polar al cap.
Travesso la carretera fins un pal indicador de fusta que assenyala la direcció de la Tosa.
Començo a enfilar-me cap al Nord-oest, amb el Puigllançada a l’esquena, per un pendent herbat i cada cop més costerut. Vaig seguint les fites i les marques del GR que no deixaré fins el cim.
Ara l’herba ha desaparegut, el sender és més marcat i el terreny és molt més pedregós. Uns metres més amunt arribo al Cap del Serrat Gran (2402m). Des d’aquí ja es veu perfectament la Tosa i el refugi Niu de l’Àliga.

Després de fer unes quantes fotos baixo cap al coll que em separa del Puig i els Rasos de Comabella. Una última pujada cap els Rasos de Comabella i el sender s’aplana fins arribar als peus del refugi Niu de l’Àliga.
La Tosa (2537m) és a pocs metres a la dreta del refugi. En dies com avui, amb la visibilitat no gaire bona, hi ha bones vistes de bona part del Pirineu oriental, la Cerdanya i evidentment, el Cadí i la serra del Moixeró.

La tornada no la faré pel mateix lloc. Pujant, he vist un sender que passa per sota el Serrat Gran i vull anar-lo a trobar.
Torno a prendre el GR en direcció oest, cap a les Penyes Altes. Des del costat del refugi Niu de l’Àliga, baixo per una pendent pronunciada fins a un collet (2406m) que em separa del puig de la Mena. Si em deixés caure pel vessant sud del coll, ja aniria a parar al sender que busco i pel que passaré al cap d’uns minuts.
Deixo el collet enrere i segueixo baixant pel GR per una pendent encara més forta. Vull arribar fins el següent coll, el de la Vall, i des d’allà fer un flangueig per sobre les roques anomenades Muntanyetes.
Arribo al coll de la Vall (2300m) i seguint un sender mig perdut pel vessant sud de la serra, començo el flanqueig, cap a l’est, per sobre de les Muntanyetes. La zona està infestada d’isards que vigilen d’aprop els meus passos. Tant a prop que de vegades pateixo i tot.

Continuo el flanqueig pel sender que cada cop és més evident fins que arribo a una mena de construcció antiga que no se per que devia servir. Des d’aquí es veu perfectement el camí que seguiré fins a la collada de Comafloriu.
Baixo fins una casa en runes i començo la volta al Serrat Gran per un sender ben marcat. Sempre sota l’atenta mirada dels isards.

Arribo a la collada de la comafloriu (2194m). El pla herbat de la Coma Floriu s’obre davant meu. Baixant pel mig de la coma, seguint el rierol, arribo a la carretera del coll de Pal i al cotxe en pocs minuts.

El Puigsacalm des del coll de Bracons (Garrotxa)

Situació: Garrotxa, Bracons, Sant Andreu de la Vola.
Punt d'inici: Coll de Bracons (1132m)
Horari: Unes 3 hores anar i tornar.
Desnivell: 382 metres.
Alçada màxima: 1514 metres.


És el primer cop, però no l'últim, que m'apropo per aquestes contrades, i per tant la desconeixença que tinc d'aquesta zona és total i absoluta.

Situat entre les comarques d'Osona i la Garrotxa, vull pujar al Puigsacalm. Diuen que el paisatge i les vistes que hi ha des del cim no tenen desperdici i vull comprovar-ho amb els meus propis ulls.
Pujaré des del coll de Bracons per la ruta normal. La més ràpida, la que té menys desnivell i per tant, la més freqüentada. Tot i això, avui no crec que trobi gaire gent perquè és entre setmana i per acabar-ho d'adovar fot un dia de pena, d'aquells que no conviden gens a sortir.


La ruta pas a pas

Aparco el tronco-mòbil en un espai habilitat que hi ha al mateix coll de Bracons (1132m).
Travesso la carretera i m'enfilo per un talús fins el pal indicador on comença el camí. Hi ha marques de tots els colors imaginables, que segueixen la mateixa direcció, i per tant no em preocupo.
Els núvols estant ben enganxats a la fageda i li donen un aire tètric de pel·lícula. A més, les fulles van espolsant-se l'aigua de l'última pluja sobre el meu cap i la meva esquena, cosa que no m'acaba d'agradar.

El camí, molt fresat, va planejant en direcció nord-oest fins a la collada de Sant Bartomeu (1249m).
La collada de Sant Bartomeu és un encreuament de camins. Jo, prenc el ramal de la dreta, en direcció nord.
No han passat ni cent metres des que he deixat el coll que ja trobo la primera salamandra del dia palplantada enmig del camí.
Les Salamandres són uns amfibis curiosos que freqüenten els boscos humits i que es caracteritzen per la seva coloració negra i groga.
Li descarrego a sobre una bateria de fotos, fins que l'animal, cansat de la meva insistència, s'aparta lentament del camí i es deixa caure per la pendent del bosc.

Segueixo caminant i de seguida veig una segona salamandra. és curiós, però em sembla que no n'havia vist mai cap de viva ( aixafades pels cotxes si que n'havia vist) i avui ja és la segona qui em trobo.
El camí segueix planejant cap al nord fins a un cruïlla de camins on un pal indicador assenyala la direcció de la font Tornadissa i del Puigsacalm.
Prenc el camí de la dreta, que comença a pujar i en poca estona em deixa als peus de la font on bec un glop d'aigua.

Ara el paisatge, mica en mica es va obrint. Deixo la font i el bosc enrere, i m'enfilo per uns prats fins a la carena dels Rasos del Manter on un pal indicador nou i un de vell tornen a assenyalar-me el camí del Puigsacalm.
Vorejo un prat i travesso una porta pel bestiar a mà esquerra que em fa tornar a entrar al bosc.

Passo pel costat d'un pessebre situat sota les arrels d'un arbre caigut i el Puigsacalm ja és davant meu.
Em desvio cap a la dreta per un camí costerut i en uns moments ja sóc al cim.
Tot i que el dia no acompanya faig fotos a tort i a dret.
Havent descansat i menjat alguna galeta, m'apropo fins el Puig dels Llops, des d'on hi ha una bona vista del Puigsacalm.

La tornada la faig, a bon ritme, pel mateix camí de pujada abans els núvols no acabin de tapar-ho tot i em descarregui l'aiguat a sobre.

El Pui de Lleràs (Pallars Jussà)

Situació: Pallars Jussà, Toralla, Ermita de Sant Salvador.
Punt d'inici: Ermita de Sant Salvador.
Horari: entre 3 i 5
Desnivell: uns 500 metres.
Alçada màxima: 1692 metres.

El Pui de Lleràs és el cim més alt del municipi de Tremp.
Amb 1692 metres, el Pui de Lleràs és el punt més elevat de la serra de Castellet, que separa la Terreta del la resta del municipi.
La Terreta és una subcomarca catalana situada entre el pantà d’Escales i el Montsec que actualment està repartida entre la comarca de la Baixa Ribagorça (a la Franja de Ponent) i el municipi de Tremp al Pallars Jussà.
Tot i la discreta alçada d’aquesta muntanya, les vistes que hi ha des del cim compensen la caminada amb escreix.
Com la majoria d’excursions per la Conca de Tremp, aquesta tampoc és apta per l’estiu (si no és que et lleves molt i molt d’hora) perquè amb la calor que fot, et pots desfer. És per això precisament, que aprofito ara que estem en plena primavera i fa una calor raonable, per apropar-m’hi.

La ruta pas a pas

Per començar l’excursió vaig en cotxe fins el poble de Toralla al qual s’accedeix per un desviament que hi ha a la carretera N-260 des de la Pobla de Segur cap el Pont de Suert.
Hi ha gent que comença a caminar des del mateix poble. Jo, que sóc bastant mandrós, pujo en cotxe fins a l’ermita de Sant Salvador per una pista de terra, en un estat força acceptable.

Deixo el cotxe arrambat als peus de la petita ermita.
Faig les comprovacions de rigor: aigua i menjar. I després de descobrir que m'he deixat el mapa sobre la taula del menjador mentre feia el cafè, decideixo començar a caminar en direcció oest.
Ressegueixo el perfil de la serra de Sant Salvador. Tot està ple de camins d’ovella ( i se que són d’ovella per la quantitat de llana que aquests animals perden pel camí) que em faciliten el pas. Però no hi ha un camí senyalitzat i evident per seguir.
Els camins que he batejat amb el nom de “camins d’ovella”, són aquells rastres que fa el bestiar al passar, que semblen camins però que no ho són. Aquells rastres que normalment només t’ajuden a perdre’t, però que en aquest cas, excepcionalment, segueixen la mateixa direcció que jo.
Així doncs, sense fer un cas excessiu d’aquests camins d’ovella, però sense perdre’ls de vista, vaig resseguint la carena.
Les vistes sobre la vall de Serradell i les seves formacions rocoses són espectaculars i de tant en tant paro per mirar-les.

Passo per l’esquena de la roca Palomera amb les seves grans parets i segueixo pujant cap a la Serra de Castellet que passa perpendicularment per davant meu.
Un últim esforç, i ja sóc a la carena de la serra de Castellet per la que segueixo pujant, ara en direcció nord-oest.
Aquí dalt, de seguida trobo la pista de terra que ja no deixo fins el cim del Pui de Lleràs on m’espera un ramat de cabres prenent el sol.

Increïbles! Només així es poden classificar les vistes de 360 graus que hi ha des d’aquí dalt.
Em quedo una bona estona assegut als peus del punt geodèsic. Ara mirant el Pirineu, ara mirant el Montsec, ara mirant la Terreta, ara mirant la conca de Tremp, ara mirant el Boumort...
M’hi quedaria tot el dia però he de tornar, i ho faig desfent el camí de pujada.