Pujada al despoblat de St. Romà de Tavèrnoles (Pallars Sobirà)

Sant Romà de Tavèrnoles és un despoblat situat sota el serrat de Matanegra que va ser abandonat a finals del segle XX com tants altres pobles del Pirineu. El que sorprèn precisament d'aquest llogarret, és que trigués tant de temps en ser abandonat, perquè a Sant Romà mai hi va arribar la carretera ni l'electricitat. Situat dins del terme municipal de Llavorsí, en una balconada sobre la Noguera Pallaresa, pujo pel camí de ferradura que utilitzaven els seus habitants per visitar aquest símbol de la resistència humana.

Sant Romà de Tavèrnoles

Situació: Pallars Sobirà, Llavorsí.

Punt d'inici: Aparcament del pont de Gulleri (755m)

Accés: Pujo per la C-13 en direcció a Llavorsí. Pocs metres després del punt kilomètric 136, a mà esquerra, hi ha l'aparcament del pont de Gulleri on comença aquesta excursió.

Horari total: 2:15 hores

Pujada acumulada: 580 metres

Alçada màxima: 1270 metres

Ruta: Pont de Gulleri (755m) - bordes de Vellànega (765m) - Sant Romà de Tavèrnoles (1270m) - bordes de Vellànega (765m) - pont de Gulleri (765m).

Cartografia: Parc Natural de l'Alt Pirineu, escala 1:50000. Editorial Alpina.

Mapa ICC. 1:25000

LA RUTA PAS A PAS

Deixo el cotxe a l'aparcament del pont Gulleri on hi ha el cartell que informa de les característiques de l'excursió.

La nit anterior ha nevat, i ja des de l'aparcament hi ha una fina capa de neu nova que cobreix el terra. A més, en alçada, bufa el vent de port i de seguida me n'adono que caldrà abrigar-se a consciència.

La Noguera Pallaresa des del pont de Gulleri.

Començo la ruta d'avui creuant la Noguera Pallaresa pel pont penjat de Gulleri.

A l'altra banda del pont, prenc un caminet que, per la riba esquerra, planeja aigües amunt separant-se del riu fins a les bordes de Vellànega.

Passo per l'esquerra de la borda i de seguida m'endinso cap al barranc de Cabanerto per on baixa un bon cabal d'aigua.

Bordes de Vellànega

Tot i la neu que cobreix el terra, les marques grogues que assenyalen la ruta m'ajuden a no despistar-me.

Quan porto pocs metres pujant per la torrentera, creuo el curs d'aigua i vaig a parar a un camí que vorejat per un mur de pedra seca ressegueix la part alta d'un prat.

Des d'aquí i fins que arribi a dalt del poble ja no pararé de pujar.

El camí puja fent giragonses

I efectivament, per un camí de ferradura arranjat però degradat pel pas del temps pujo fent petites marrades entremig d'un bosc d'alzines pel solell de la muntanya.

Les cabres abunden per la zona, i a la tercera corba en sorprenc una reposant al mig del camí.
A mesura que guanyo alçada, la Noguera pallaresa s'empetiteix al fons de la vall, i els pics que envolten el massís de l'Orri van treien el nas per l'horitzó.

El pic d'Urdossa i Baladredo a l'altra costat de la vall.

Després d'una bona estona pujant, arribo al final del bosc, on comencen les feixes de terreny cultivable que els habitants de Sant Romà van guanyar a la muntanya. Més amunt de l'última feixa, entre la neu aixecada pel vent de Port, veig aparèixer les runes del poble.

Les cases estan arrenglerades i mirant al sud.

Aquí dalt el gruix de neu ha augmentat cosiderablement i maleeixo no haver-me calçat els paraneus perquè m'està entrant neu a la bota.

Feixugament acabo de superar les darreres feixes i arribo als peus de les primeres cases del poble.

El Serrat de Matanegra al fons del poble.

Segons he pogut llegir, Sant Romà de Tavèrnoles mai va ser un poble gaire gran, tot i així, la memòria històrica parla de tretze cases en el moment més àlgid. Les runes d'aquestes cases és troben arrenglerades una al costat de l'altra amb la façana mirant al sud.

Tot i que sembla que la carretera que havia d'unir Sant Romà amb la modernitat estava projectada, mai es va arribar a fer. I els seus darrers habitants, a les acaballes del segle XX, seguien utilitzant el camí de ferradura per on he pujat tal i com feien els seus avantpassats.

Sense habitants, el poble s'enruna ràpidament

Alguna teulada encara es resisteix a enfonsar-se.

Recorro tots els carrerons de dalt a baix, passo pel costat de l'església de Sant Quirze amb el seu campanar d'espadanya i arribo fins a la font que hi ha a la part alta del poble.

Entre cop i cop de vent, faig les fotos de rigor i quan el fred comença a calar-me al cos, començo al descens cap al cotxe pel mateix camí per on he pujat.

Pic del Monteixo (Pallars Sobirà)

El pic del Monteixo o Puig d'Àreu és una muntanya privilegiada. La seva situació, a cavall entre la vall Ferrera i la vall de Tor, i la seva alçada de 2905 metres en fan una talaia natural amb unes vistes incomparables sobre la Pica d'Estats i els cims que l'envolten.

La seva clàssica forma de piràmide la fan una muntanya molt estètica que es pot veure des de molts punts del Pallars Sobirà.
Pujarem per Aixeus i així, de passada, visitarem l'estany.

El Monteixo vist des d'Aixeus.

Situació: Pallars Sobirà, Vall Ferrera, Àreu

Punt d'inici: Pàrquing d'Aixeus

Accés: Des del poble d'Àreu és pren la pista de terra en direcció al pla de Boet i el refugi de la Vall Ferrera. A mig camí, just quan entrem al pla de la Selva, trenquem a la dreta per la pista que s'enfila fins el pàrquing d'Aixeus on comencem l'excursió. És molt recomanable utilitzar un cotxe de xassís alt.

Horari total: 4:30 hores

Pujada acumulada: 930 metres

Alçada màxima: 2905 metres

Ruta: Pàrquing d'Aixeus (2040m) – Pleta (2120m) – bifurcació estany Aixeus (2410m) – Monteixo (2905m) – bifurcació estany Aixeus (2410m) – Pleta (2120m) – Pàrquing d'Aixeus (2040m).

Cartografia: Pica d'Estats, Mont-roig. Escala 1:25000. Editorial Alpina.

Mapa escala 1:25.000 icc

LA RUTA PAS A PAS

Des del pàrquing d'Aixeus (2040m) busquem el pal indicador que assenyala la direcció de la nostra ruta i comencem a pujar per un camí carreter prohibit al pas de vehicles a motor.
Al cap de pocs minuts de pujada arribem al final del camí carreter on hi ha un pont de fusta que travessa el rierol i una font d'on raja un bon doll d'aigua. Fent cas del pal indicador prenem el sender que comença davant nostre i passa just per sobre la font.

El sender puja paral·lelament al rierol que creuem just abans d'arribar a una pleta on la pendent disminueix.

Pleta

Voregem el pla i tornem a creuar el rierol abandonant el bosc definitivament.

El sender que seguim s'enfila decididament entre pedres i arbustos per la dreta del rierol.

Passem a prop d'un petit salt d'aigua i seguim pujant per un terreny cada cop més pedregós.

De cop, el sender que seguim perd inclinació i arribem a una bifurcació situada uns metres sobre el bonic estany d'Aixeus (2410m).

Estany d'Aixeus

El caminet que baixa va, evidentment, cap a l'estany, nosaltres prenem el camí que marxa cap a la dreta vorejant el turonet.

De seguida veiem que el sender s'enfila per una forta pendent herbosa situada a la dreta del circ glacial.

Buscant l'esquena de la muntanya

Pugem per la pendent herbosa i seguim pujant entre tarteres pedregoses buscant l'esquena de la muntanya.

Després de passar per un parell de falsos collets, arribem a una esplanada que dona accés al con cimal.

Con cimal del Monteixo

Aquí dalt el vent és força molest i, tot i que fa sol, ens vestim amb forro polar i ventisquer.

Un cop abrigats, voregem l'esplanada per l'esquerra i seguint multitud de caminets comencem a pujar al con cimal.

Arribant al cim

Perdiu de neu

Fa força pendent i just abans d'arribar al cim encara tenim temps de creuar-nos amb una perdiu de neu que empren el vol allunyant-se de nosaltres.

Som al cim del Monteixo o Puig d'Àreu (20905m), i no cal dir que les vistes des d'aquesta talaia són immenses.

Cim del Monteixo a 2905 metres

Per una banda veiem tota la capçalera de la vall Ferrera, des del petit poble d'Àreu que es veu al fons de la vall fins a la imponent Pica d'Estats que ens queda enfront. Per l'altra banda la vall de Tor i les muntanyes Andorranes completen el paisatge més proper. Més enllà d'aquestes valls les muntanyes s'escampen fins allà on ens allarga la vista.

Estanys d'Aixeus amb la Pica d'Estat al fons.

Cresta i pic de Norís

Descartada la possibilitat de crestejar fins al pic de Norís pel vent, descansem una estona m'entre parlem amb un veterà excursionista francès que ens explica que el dia anterior ha pujat al Baborte, just a l'altra costat de la vall.

La tornada, la fem pel mateix camí per on hem pujat.

Pic del Campirme i Montforcado (Pallars Sobirà)

El pic del Campirme i el del Montforcado són els punts més elevats de la Serra de Cadius, situada a la part alta de la vall de Tavascan, i per tant, dins del parc natural de l'Alt Pirineu.
El Campirme és vèrtex geodèsic cosa que ens assegura bones vistes des del seu cim, mentre que el Montforcado ens ofereix la seva curiosa forma, evidentment, en forma de forca.
A més, podrem fer història, perquè encara que sembli mentida, ens estarem passejant per la línia del front de la guerra civil que durant l'any 1938 va instal·lar-se per aquests verals.

Pic de Montforcado.

Situació: Pallars Sobirà, Parc Natural de l'Alt Pirineu, Tavascan.
Punt d'inici: Refugi de la Pleta del Prat.
Accés: Des del poble de Tavascan prenem la carretera asfaltada que es dirigeix a l'estació d'esquí de Tavascan-Pleta del Prat on aparcarem el cotxe.
Horari: 5:00 hores
Pujada acumulada: 970 metres
Alçada màxima: 2633m
Ruta: Refugi de la Pleta del Prat – Pleta de Gavàs – Estany de Mascarida – Pala de Montareny – Campirme – Montforcado – Estany del Diable – Estany de  Mascarida – Pleta de Gavàs – Refugi de la Pleta del Prat.

La ruta pas a pas

És d'hora, ens hem llevat a quarts de sis del matí i ara que són les vuit, ja som a l'aparcament de l'estació d'esquí de Tavascan a punt per caminar.
El dia promet, no hi ha núvols a la vista i el sol emergeix amb ràbia rere les muntanyes.
Ens apropem fins als peus del refugi de la Pleta del Prat (1720m) des d'on començarem la nostra excursió.

Refugi de la Pleta del Prat.

A l'esquerra del refugi, una senyal de fusta indica l'inici del sender que resseguint el torrent de Mascarida, comença a guanyar metres.
De cop, el sender fa un últim repetjó i s'allunya de les pistes d'esquí que des del principi manteníem a la nostra esquerra.
A mesura que anem guanyant alçada, la vegetació s'ha anat aclarint i els arbustos de bàlec van deixant pas a l'herba.
Ara la pendent disminueix i entrem a la pleta de Gavàs  on hi ha un grapat de cabanes enrunades i un pal de colors que serveix per mesurar el gruix de neu.

Pleta de Gavàs.

Travessem la pleta i encarem l'última pujada pel sender que en unes poques llaçades ens deixa a la sortida d'aigües de l'estany de Mascarida (2320m).
Ens apropem a la cabana de pastor que queda a la nostra esquerra i que pot ser un bon refugi en cas de necessitat. La cabana té unes espitlleres a la banda de ponent que poden ser un vestigi de la guerra civil ja que la línia de front va instal·lar-se aquí durat bona part del 1938.

Estany de Mascarida.

Descansem uns moments i mengem quatre galetes per agafar forces abans d'enfilar el camí cap al cim.
El sender que seguim, parteix des de la dreta de la cabana i en unes poques marrades s'enfila a un collet situat al sud-est de l'estany de Mascarida.

L'estany de Mascarida i el del Diable vistos des del collet.

Arribats al collet, comencem a enfilar-nos, cap a la dreta, per la Pala de Montareny que en pocs minuts ens deixa a la part més alta de la serra.
El cim és un turonet situat a la nostra esquerra i que distingim perquè està coronat amb el característic cilindre dels vèrtex geodèsics.

Cim del Campirme.

Som dalt del Campirme (2633m)! Hi ha bones vistes en totes direccions, però el que més ens ha sorprès són la gran quantitat de petits refugis de pedra, antics vestigis de la guerra civil, que envolten el cim. I és que mentre la cabana de pastor que hem vist a l'estany podria formar part de les posicions republicanes, aquí dalt, sembla que s'hi van instal·lar les tropes feixistes.
Ens fem les fotos de rigor, i mentre recuperem forces, ens quedem una bona estona observant la gran quantitat de neu que aquest any s'acumula a la Maladeta.

Vistes del del cim.

No en tenim prou, i aprofitant que estem dalt de la carena, decidim resseguir la serra de Cadius fins anar a trobar el següent cim, el Montforcado, que evidentment, té una característica forma de forca.
La carena és molt ampla, i en poca estona resseguim tota la serra i arribem al collet que dona accés al cim.

Serra de Cadius, amb el Campirme al fons.

Baixem fins el collet i a continuació realitzem una curta grimpada per una aresta rocosa que ens deixa al cim del Montforcado (2633m).
Ara si, ens donem per satisfets i ja només ens queda el retorn. Baixem del Montforcado desfent el camí fins al collet per on hem vingut.

 Collet que dona accés al cim del Montforcado.

I des del collet resseguim un sender mig perdut que baixa entre les roques i l'herba fins al petit i encantador estany del Diable.
L'estanyet del Diable està amagat al costat mateix de l'estany de Mascarida i és molt més petit que aquest últim. A més, el seu color blau turquesa i la tranquil·litat de les seves aigües, el fan encisador.

Estany del Diable.

Estem una bona estona ajaguts a la riba de l'estany i només decidim seguir baixant quan notem que s'apropa l'hora de dinar i la gana ens esperona.
Des de l'estany del Diable ens apropem a la sortida d'aigües de l'estany de Mascarida i des d'aquí comencem a desfer el camí que hem fet quan pujàvem.
L'única variant que prenem respecte al camí de pujada, és que un cop hem passat la pleta de Gavàs, ens desviem cap a les pistes d'esquí que ens queden davant, i des d'aquí baixem cap al refugi de la Pleta del Prat, evitant així el feixuc sender per on hem pujat de bon matí.

L'antic poble de Besan (Pallars Sobirà)

En un racó de la Vall Ferrera, en ple parc natural de l'Alt Pirineu, s'alça el poble de  Besan. No cal perdre el temps buscant alguna carretera que s'hi aproximi perquè a Besan no hi ha arribat la carretera. I és segurament per aquest motiu que el poble, que és un retrat de com es vivia al Pallars a principis del segle XX, està pràcticament abandonat i només alguna casa serveix de refugi pel bestiar i els pastors.
Al poble només s'hi pot accedir a peu i per fer-ho utilitzaré un antic camí mig empedrat que puja des de la carretera de la Vall Ferrera.

Situació: Pallars Sobirà, Parc natural de l'Alt Pirineu, Ainet de Besan.
Accés: Des de Llavorsí agafo la carretera L-504 fins a la rotonda. Prenc la carretera L-510 cap a Alins. Al punt quilomètric 5, entre Araòs i Ainet de Besan,  hi ha la borda de Felip, punt d'inici d'aquesta ruta.
Punt d'inici: Borda de Felip (951m).
Horari aproximat: 1:45 hores
Distància: 6 km
Pujada acumulada: 335 metres
Alçada màxima: 1224 metres
Punts d'interès: Antic camí a Besan, ermita de Sant Miquel, Poble de Besan.
Ruta: Borda de Felip – Ermita de Sant Miquel – Besan – Borda de Felip.

La ruta pas a pas

Deixem el cotxe al costat mateix de la Borda de Felip, en un espai habilitat que forma part de l'antiga carretera.
Prenem el sender senyalitzat amb marques de pintura groga que marxa cap a la dreta.
Travessem una porta pel bestiar i comencem a pujar pel camí de Besan que de vegades conserva l'antic l'empedrat.

Flanquejant, passem per sobre la borda d'en Felip i en unes poques marrades deixem enrere el carrascar i ens plantem als prats de la part alta de la carena.
Aquí envoltant els prats la vegetació està composta per roures que estan recuperant les fulles perdudes l'hivern passat. 

És curiós que a part de les fulles, penjats d'un fil de seda als arbres, hi ha milers de petits cuquets que ens fastiguegen obligant-nos a esquivar-los quan no ens cauen per sobre. Una imatge digne de pel·lícula de terror.
Quan el camí canvia de vessant, trobem una cruïlla on comença un camí que porta a l'ermita romànica de Sant Miquel. Prenem aquest camí que en pocs minuts ens deixa als peus de l'ermita completament restaurada.

Després de fer un petit descans, desfem el camí fins a la cruïlla i prenem el camí de la dreta que comença a davallar lleugerament mentre els cucs continuen penjant dels arbres.
Al cap de pocs minuts arribem al rierol que baixa del barranc de Besan i el travessem per un pont artesanal força precari.

Arribem al vell poble de Besan i ens passegem pels seus estrets carrerons coberts de males herbes.
Costa de creure que aquí no hi hagi arribat mai cap cotxe i s'entén una mica millor la dificultat de viure en aquest poble que ha acabat amb l'abandó progressiu de les cases.

Tot i així, abans d'arribar a l'església, situada al final del poble, passem pel costat d'una casa arreglada on hi ha la roba estesa d'algun pastor que guarda el bestiar en alguna de les bordes.
L'església, d'origen romànic i plena d'afegits posteriors, és tancada i ens hem de conformar de visitar-la per fora.

La tornada la fem pel mateix camí per on hem pujat.

Estany de la Gola (Pallars Sobirà)

Situació: Pallars Sobirà, Cerbi
Inici: Cerbi
Horari: mig dia
Desnivell: 862mts
Alçada màxima: 2252mts


Com arribar-hi?

A l’entrada d’Esterri d’Àneu venint de Llavorsi s’agafa la carretera en direcció a Cerbi. És deixa enrera el poble d’Unarre i la desviació a Gavàs. Just abans d’arribar al poble de Cerbi es troba una nova desviació a mà dreta que mena cap al planell del Salari i l’estany de la Gola. Va ser just aquí on vam aparcar el cotxe, tot i que amb un 4x4 i ganes de fer malbé el cotxe es pot arribar a pujar fins el mateix planell del Salari reduïnt en més d’una hora i mitja l’aproximació a peu.


La ruta pas a pas

Com que el cotxe amb el que anàvem és força nou i no ens el volíem carregar, vam aparcar al principi de la pista de la Gola, just on s’acaba l’asfalt (1390mts). Vam començar a pujar durant una bona estona per la pista de terra, seguint les indicacions de l’estany fins al planell de Salari on s’acaba la pista (2000mts).

Arribats al planell vam esmorzar una mica abans d’agafar el camí costerut que en poc més de mitja hora et deixa a la sortida d’aigües de l’estany de la Gola, entre restes d’antigues construccions que devien voler aprofitar l’aigua del llac per alguna cosa (2252mts). A dalt de l’estany hi feia bastant fred i després d’arribar a l’entrada d’aigües del llac vam fer marxa enrera a buscar la component del grup que havia preferit quedar-se al planell de Salari prenent el sol que pujar a veure el llac.
Tot i que l’estany de la Gola és força bonic, em vaig quedar amb les ganes d’arribar fins els propers Tres Estanys i estany de Ventolau en un circuit circular amb sortida i arribada al mateix estany de la Gola. Queda pendent. La baixada la vam fer per la mateixa pista.

L'Estany de Mascarida (Pallars Sobirà)

Aquests encantadors estanys estan enclotats als peus de la serra de Mascarida, entre els cims del Campirme i la Coma del Forn. És una zona força concorreguda, ja que les pistes d'esquí de Tavascan permeten accedir-hi tant a l'estiu com a l'hivern.
Nosaltres ens hi apropem un cop han caigut les primeres nevades. Pujarem als estanys i si el temps ens acompanya, potser ens aproparem fins el Campirme.

Situació: Pallars Sobirà, Vall de Cardós, Tavascan.
Punt d'inici: Aparcament refugi de la Pleta del Prat (1710m)
Accés:Des del poble de Tavascan, per una pista asfaltada, s'accedeix al refugi de la Pleta del Prat, punt d'inici d'aquesta excursió.
Horari aproximat: unes 3 hores
Distància aproximada: uns 8 km
Pujada acumulada: 750 metres
Alçada màxima: 2460m
Punts d'interès: Estany de Mascarida
Ruta: Refugi Pleta del Prat - Pleta de Gavàs - Estany de Mascarida - Collet - Estany de Mascarida - Pleta de Gavàs - Refugi de la Pleta del Prat.

La ruta pas a pas

Deixem el cotxe a l'aparcament de l'estació d'esquí de Tavascan (1710m) que encara no ha començat temporada perquè la capa de neu que hi ha és molt minsa.
Ens abriguem bé perquè bufa el vent i el fred es fa notar.
Passem pel costat del refugi i buscant l'inici d'un sender que ha de pujar per la riba dreta del torrent de Mascarida. Trobem el sender mig tapat per la borrufada de la nit anterior, però tot i així es pot seguir sense cap mena de dificultat.

El camí no té pèrdua. Es tracta d'anar pujant amb les pistes a l'esquerra.
De tant en tant, una marca de pintura o una fita ens confirmen que, com a mínim, hi ha camí.
Sense allunyar-nos gaire del torrent de Mascarida comencem a deixar enrere les pistes d'esquí alhora que ens endinsem a la pleta de Gavàs (2130m).

A mitja esplanada passem pel costat d'un parell de cabanes de pastor enrunades i encarem l'últim desnivell que, flanquejant, ens deixa als peus de  l'estany de Mascarida (2320m).

L'estany està completament gelat i per acabar-ho d'adobar, el vent ,cada cop és més fort, aixeca la neu fent que la sensació de fred augmenti.
Uns metres per sobre de la sortida d'aigües de l'estany, hi ha una curiosa cabana de pastor amb espitlleres, que recorda que per aquests cims va fixar-se la línia de front durant la guerra civil.

 

El lloc és preciós, però no estem prou cansats i decidim continuar pujant per intentar coronar el cim del Campirme.

A mà esquerra de la sortida d'aigües de l'estany hi ha un sender que s'enfila a un collet. El sender, que a l'estiu deu ser perfectament transitable, ara està completament gelat, i ens obliga a utilitzar els grampons.
Arribem al collet (2460m), a tocar de la pala de Montareny, on les vistes s'amplien considerablement.

El vent és fortíssim i com que a hores d'ara ja no estem disfrutant de l'excursió, decidim fer mitja volta i deixar el cim per més endavant.

Desfem el camí cap a l'estany de Mascarida, on trobem un grup de gent que també fa mitja volta. Ens saludem ràpidament i sense parar ni un moment seguim baixant fins el refugi de la Pleta del Prat.
Estic segur que el fred que hem passat trigarem a oblidar-lo.