La Creu de Ferro (Berguedà)

La serra d'Ensija està situada a l'Alt Berguedà, entre el Pedraforca i els Rasos de Peguera.

Fa la sensació de ser una zona poc visitada si la comparem, es clar, amb el seu veí Pedraforca. I això, la fa encara més interessant, sobretot per aquells que a part de bons paisatges també busquem la tranquil·litat.
La Creu de Ferro és la segona elevació de la serra i m'hi enfilaré pel vessant sud, molt més salvatge i solitari que el vessant nord com demostren els camins molt poc fresats.

Situació: Alt Berguedà, Serra d'Ensija, Peguera
Accés: Des del poble de Fígols segueixo la carretera BV 4025 fins al pla de la Creu de Fumanya. Aparco el cotxe a la mateixa carretera però uns metres més enllà del pla.
Punt d'inici: Pla de la Creu de Fumanya
Horari aproximat: 3 hores
Distància aproximada: uns 9 km
Pujada acumulada: 650 metres

Alçada màxima: 2294 metres
Punts d'interès: Vistes sobre vessant sud d'Ensija, cim de la Creu de Ferro
Ruta: Pla de la Creu de Fumanya - Costa de l'Areny - Pla de les Torres - Creu de Ferro - Pla de les Torres - Costa de l'Areny - Pla de la Creu de Fumanya.

La ruta pas a pas

Acabo de comprovar que les guies de muntanya caduquen més ràpidament del que em pensava. Segons el mapa i la guia de l'any 2006, la ruta que vull seguir comença allà on s'acaba l'asfalt, però de seguida descobreixo que algú ha decidit asfaltar un tros més de pista. Després d'anar un parell de vegades carretera amunt i carretera avall trobo un pal indicador que m'informa que sóc al pla de la creu de Fumanya, cosa que m'ajuda força a situar-me en el mapa.
Decideixo aparcar el cotxe uns metres més enllà del pla de la Creu de Fumanya, just després d'un pont (1675m).
Pujo uns metres pel costat de la carretera i de seguida que puc prenc un sender a mà dreta que s'endinsa al bosc i va a buscar la línia elèctrica que passa a prop.

Arribo a una pista, que probablement prové del pla de la Creu i la prenc en sentit oest seguint de prop i per la banda dreta, la línia elèctrica.
La pista poc a poc es va apartant de la línia elèctrica , i la segueixo fins que trobo un trencall que crida l'atenció perquè hi ha sis o vuit pedres  grosses col·locades en fila. Trenco pel camí de la dreta però de seguida l'abandono seguint unes fites que creuen el prat pel mig. A l'altra banda del prat trobo un sender poc fresat que s'endinsa al bosc.
Envoltat d'arbustos i amb l'ajuda d'alguna que altra fita o marca de pintura, arribo a un barranc.

Seguint les fites i per un terreny molt pedregós, pujo per la riba dreta del torrent sec fins a un pas de roca estret per on és difícil continuar. En aquest punt travesso el torrent i m'enfilo per les roques de la riba esquerra.
El sender es fa més costerut i entre arbres i clarianes em deixa als peus d'una tartera.
Travesso la tartera i començo a enfilar-me per un prat molt costerut anomenat la costa de l'Areny.

El sender no és gens clar però les fites ajuden a seguir-lo amb més o menys encert fins a la part alta del serrat gran, on sorprenc un ramat d'isards que fuig cames ajudeu-me.
Des d'aquí dalt estant el paisatge s'amplia considerablement, i a part de les vistes sobre els rasos de Peguera, ara també és veu la cara més salvatge de la serra d'Ensija on destaca la roca gran de Ferrús i el cap del Llitzet.

A partir d'aquest punt la pendent disminueix i la pedra s'alterna amb alguna clapa de neu que no requereix la utilització dels grampons i el piolet que arrossego pesadament.
Arribo a la part alta d'Ensija, a tocar del pla de les Torres i segueixo la carena cap a llevant.

Baixo fins a un collet i de seguida m'enfilo cap al pla d'ensija, a tocar del cim de la Creu de Ferro.
Com no podia ser de cap altra manera, el cim està coronat per una petita creu de ferro (2294m)

M'assec a menjar-me un bon entrepà mentre observo el paisatge. Pel nord el Pedraforca i el Cadí, per l'est el Catllaràs, pel sud els Rasos de Peguera i per l'oest el Cap de Llitzet.
Quatre fotos de rigor i retorno pel mateix camí per on he pujat.

El Pedró del Catllaràs (Berguedà)

Avui m'he llevat amb ganes d'ampliar horitzons. I per fer-ho, aniré a descobrir una de les moltes zones del país que encara desconec totalment.

Situada a l'Alt Berguedà (entre la Pobla de Lillet i Borredà), la serra del Catllaràs és un massís calcari prepirinenc d'alçades discretes que ha sabut conservar una gran diversitat de flora i fauna. La seva superfície, atapeïda de vegetació alberga des del pi roig més robust fins a la flor de neu més delicada i des del rosegador més petit fins el cérvol més gros.

Començaré la descoberta del Catllaràs des del seu vessant més septentrional, a tocar de la Mare de déu de Falgars.

Situació: Alt Berguedà, Catllaràs, Santuari de Falgars.

Accés: Des de Guardiola de Berguedà prenc la carretera B-402 direcció a la Pobla de Lillet. Passada la rotonda, just abans d'entrar a la Pobla de Lillet, trenco a mà dreta per una pista forestal asfaltada que arriba fins al Santuari de Falgars on aparco el cotxe.

Punt d'inici: Collada de Falgars (1254m)

Horari aproximat: 3:20h
Distància aproximada: 12 km

Pujada acumulada: 555metres

Alçada màxima: 1765metres

Punts d'interès: Santuari de Falgars, Pla de Catllaràs, Pedró.

Ruta: Collada de Falgars - Pla de Sant Cristòfol - Camp de l'Ermità - Coll del Llevató - Pla de Catllaràs - Collada del pla de l'Orri - El Pedró - Pla de Catllaràs - Coll de la Ceba - Camp de L'ermità - Collada de Falgars.

La ruta pas a pas

Començo a caminar des de la Collada de Falgars (1254m), uns metres per sota de l'església de la Mare de déu de Falgars, just a tocar de la font.

El GR 4, que aniré seguint durant un bon tros del recorregut, passa just per darrera la font.

M'asseguro que la cantimplora és plena d'aigua i començo a pujar pel GR en direcció SW fins al pla de Sant Cristòfol i el camp de l'Ermità.

Deixo a mà dreta, la pista que va a Sant Julià de Cerdanyola, i a mà esquerra , la que travessa el camp i ve del coll de la Ceba, per on espero retornar més tard.

Jo, segueixo pujant seguint el GR 4 fins el collet Llevató (1628m) on torno a retrobar la pista de terra. El sender que marxa cap a l'esquerra, és el PR C-52 i també porta al pla de Catllaràs. No el segueixo perquè el mapa que porto és força precari i antic, i no me n'acabo de fiar.

Així doncs, des del collet del Llevató segueixo pujant per la pista, mig coberta de neu, seguint les marques del GR i deixant a mà esquerra una altra pista.

Arribo al pla de la Clusa, i uns metres abans de la collada de Sant Miquel deixo el GR i prenc, a mà esquerra, una pista que em porta a enllaçar amb el PR C-52 i l'idíl·lic pla de Catllaràs (1668m).

 

Passo pel costat del Roc de Catllaràs i pujo per una pista enfangada, en direcció SE, cap a la Collada del Pla de l'Orri (1695m) on arribo en pocs minuts.

El cim del Pedró, tot i que no és el punt més alt del Catllaràs, és un vèrtex geodèsic, i com que el tinc a tocar no dubto en enfilar-m'hi esperant trobar bones vistes.

Des del coll segur que hi ha un sender que s'hi enfila, però com que la neu el tapa pujo bosc a través buscant el punt més alt.

En poca estona arribo al cim del Pedró (1765m). Des del cim les vistes hi són, però no són gaire amplies perquè els arbres tapen bona part de la visió.

Menjo quatre galetes i començo la baixada del cim, bosc a través, fins a la collada de l'Orri i el pla de Catllaràs.

Des del pla, prenc la pista que planejant primer i en forta pendent després, marxa en direcció NE cap al coll de la Ceba (1548m), on hi ha un encreuament de pistes.

Arribo al coll de la Ceba i trenco cap a l'esquerra per la pista, que resseguint la Baga de Fontanals, en poca estona em deixa al camp de l'ermità.

Des d'aquí, només he de desfer el camí per on he pujat fins al Santuari de Falgars on tinc el cotxe.

La Tosa d'Alp (Berguedà)

Situació: Berguedà, Cadi Moixeró, Bagà, Coll de Pal.
Punt d'inici: Coll de Pal (2104m).
Horari: Unes 3 hores anar i tornar.
Pujada acumulada: uns 600m.
Alçada màxima: 2537m.

No és la primera vegada que intento pujar a La Tosa. L’any passat vaig voler pujar-hi amb raquetes, però un gir inesperat en el temps, va fer que hi desistís. Ara, m’hi apropo a principis d’estiu i amb totes les prediccions del temps a favor per assegurar-me que em trec aquesta petita espineta que tinc clavada.
Però deixant de banda les meves aventuretes, la Tosa és d’aquells cims que pots fer a qualsevol època de l’any sense gaires problemes.
La ruta que seguiré, és ràpida, curta i amb poc desnivell, just com a mi m’agrada.



La ruta pas a pas.

Aparco el bòlid al Coll de Pal (2104m), fa molt vent i la temperatura ha baixat prou per vestir-me de llarg i endossar-me la gorra de forro polar al cap.
Travesso la carretera fins un pal indicador de fusta que assenyala la direcció de la Tosa.
Començo a enfilar-me cap al Nord-oest, amb el Puigllançada a l’esquena, per un pendent herbat i cada cop més costerut. Vaig seguint les fites i les marques del GR que no deixaré fins el cim.
Ara l’herba ha desaparegut, el sender és més marcat i el terreny és molt més pedregós. Uns metres més amunt arribo al Cap del Serrat Gran (2402m). Des d’aquí ja es veu perfectament la Tosa i el refugi Niu de l’Àliga.

Després de fer unes quantes fotos baixo cap al coll que em separa del Puig i els Rasos de Comabella. Una última pujada cap els Rasos de Comabella i el sender s’aplana fins arribar als peus del refugi Niu de l’Àliga.
La Tosa (2537m) és a pocs metres a la dreta del refugi. En dies com avui, amb la visibilitat no gaire bona, hi ha bones vistes de bona part del Pirineu oriental, la Cerdanya i evidentment, el Cadí i la serra del Moixeró.

La tornada no la faré pel mateix lloc. Pujant, he vist un sender que passa per sota el Serrat Gran i vull anar-lo a trobar.
Torno a prendre el GR en direcció oest, cap a les Penyes Altes. Des del costat del refugi Niu de l’Àliga, baixo per una pendent pronunciada fins a un collet (2406m) que em separa del puig de la Mena. Si em deixés caure pel vessant sud del coll, ja aniria a parar al sender que busco i pel que passaré al cap d’uns minuts.
Deixo el collet enrere i segueixo baixant pel GR per una pendent encara més forta. Vull arribar fins el següent coll, el de la Vall, i des d’allà fer un flangueig per sobre les roques anomenades Muntanyetes.
Arribo al coll de la Vall (2300m) i seguint un sender mig perdut pel vessant sud de la serra, començo el flanqueig, cap a l’est, per sobre de les Muntanyetes. La zona està infestada d’isards que vigilen d’aprop els meus passos. Tant a prop que de vegades pateixo i tot.

Continuo el flanqueig pel sender que cada cop és més evident fins que arribo a una mena de construcció antiga que no se per que devia servir. Des d’aquí es veu perfectement el camí que seguiré fins a la collada de Comafloriu.
Baixo fins una casa en runes i començo la volta al Serrat Gran per un sender ben marcat. Sempre sota l’atenta mirada dels isards.

Arribo a la collada de la comafloriu (2194m). El pla herbat de la Coma Floriu s’obre davant meu. Baixant pel mig de la coma, seguint el rierol, arribo a la carretera del coll de Pal i al cotxe en pocs minuts.

El Comabona (Berguedà)

Situació: Gisclareny, Cadí
Inici: Coll de les Bassotes 1873m.
Horari: un matí
Desnivell: gairebé 700m.
Alçada màxima: 2554m.

Com arribar-hi?

Em llevo relativament d’hora, em fa mandra, el dia és gris i ahir a la nit el meteocat no va ser gaire optimista. Dubto si buscar un altre “plan” més a prop de casa o seguir amb el previst. Com que el dia és molt llarg i tot just acaba de sortir el sol, decideixo tirar endavant i anar cap al Cadí. Si puc pujar al Comabona fantàstic, sinó buscaré bolets i tant content.
Enfilo l’eix del Llobregat fins a Bagà, i des d’allà agafo la carretera cap a Gisclareny. Passo de llarg Gisclareny i arribo al coll de la Bena on acaba l’asfalt. Prenc el desviament cap a l’esquerra per una pista de terra en molt bon estat fins el coll de la Bauma.
A partir d’aquí la pista empitjora i, tot i que el desnivell és considerable, des d’aquest coll és un bon punt de partida per pujar al Comabona. De totes maneres, la meva intenció és començar a caminar des del coll de les Bassotes, i tossut, prenc la pista cap a la dreta, en direcció contrària al Gresolet. Les pedres sobresurten del terra, però sense fer gaire peripècies aconsegueixo arribar al coll de les Bassotes sense fer malbé el cotxe.
Aparco just sota la senyal que indica el nom del coll i les diverses rutes que es poden seguir des d’aquí.


La ruta pas a pas

En dies clars des del coll de les Bassotes es deu poder veure perfectament el Pedraforca. Avui però, els núvols que van creixent el tapen completament i amenacen de començar a tapar la serra del Cadí on, de moment, encara hi toca el sol.
Pujo per l’ample camí en direcció al pas dels Gosolans seguint sempre les marques blanques i grogues del sender de petit recorregut.

El camí va pujant de manera continuada i fent algunes esses fins arribar al Prat Llong. A mig prat, les marques se separen del camí ample que fins ara he seguit, desviant-se cap a l’esquerra.
La vegetació és cada cop més escassa i just sota un dels últims pins que queden trobo un isard amb una sola banya que suposo que és mascle, per la pelleringa que li penja sota les cames. El camí que segueixo passa per on és ell. M’hi apropo i la bèstia no només no s’espanta sinó que, com ja m’ha passat altres vegades, em comença a bufar. A corre cuita, trec la càmara i gravo el moment, pensant que si m’ataca com a mínim tindré un bon video de record. Al final però, sense preses i amb un elevat grau de xuleria, gira cua i s’allunya, aturant-se i mirant-me de tant en tant.
De cop, al final del prat, el camí s’enfila bruscament cap a la serra Pedregosa, a la cresta de la qual arribo en pocs minuts entre esbufecs.

Sóc a 2380 metres segons la indicació que hi ha escrita en un pal de fusta que acabo de passar. És just des de dalt d’aquesta serra que distingeixo a mà esquerra, entre els núvols, la silueta del pic de la Costa Cabirolera, mentre que a mà dreta, veig el pas dels Gosolans i el Comabona allà, al final de tot.
Aquí dalt, fa bastant més fred i ha desaparegut completament la vegetació, excepte una fina capa d’herba mig seca que cobreix el terra.

Segueixo el camí que ara baixa una mica fins el Clot Palomar, en direcció est. I des del Clot, segueixo unes estaques clavades al terra que es dirigeixen directament al Pas dels Gosolans, que distingeixo pel pal indicador.
Per no fer volta, jo tallo pel dret i m’enfilo directament al Puig de la Font Tordera de 2526 metres, des d’on ja hi ha una perfecte vista de tota la Cerdanya i de la cara nord del Cadí. El Comabona em queda just davant, a l’altra banda del collet que tinc a escassos metres. Ràpidament, baixo al coll i pujo la darrera pendent del Comabona de 2554 metres.

Des del cim veig tota la Cerdanya, el refugi de Prat Aguiló, la cara Nord del Cadí, el pic de la costa Cabirolera... i malauradament no veig res de la banda berguedana que és plena de núvols, aturats just uns metres abans d’arribar al cim. Com si alguna cosa no els deixes travessar el Cadí i envair la Cerdanya.

Ara fa més fred, m’abrigo, i començo a baixar ràpidament i pel dret, cap a la Serra Pedregosa on torno a trobar el sender que he fet pujant. Vaig desfent el camí fins el Prat Llong on torno a creuar-me amb l’isard d’una banya que un excursionista que ve de pujada ha espantat.
Ara, el camí ja no té pèrdua i en pocs minuts torno a ser al coll de les Bassotes on content i satisfet, dino i faig una bona migdiada.

Les Penyes Altes del Moixeró (Berguedà)

Situació: Serra del Moixeró.
Accés: Des de Bagà cap al coll de Pal.
Població més propera: Bagà
Inici: Grèixer
Horari: Entre 5 i 7 hores.
Desnivell: 1376mts amunt i 1376mts avall.
Alçada màxima: 2279mts.

Ja ha arribat l'estiu! Potser massa de cop pel meu gust, però ha arribat i ja no té aturador.
Després de varies setmanes d'estar clausurat a casa. Ara que sembla que les pluges s'allunyen, m´he atrevit a sortir més enllà de la comarca. Cosa que esperava amb autèntic deliri.
Havent comprovat un cop més, que ningú em volia acompanyar. Vaig llevar-me ben d'hora, vaig deixar nota a casa de l'itinerari que pensava seguir i vaig enfilar l'eix del Llobregat amunt cap a Bagà. Des de Bagà vaig seguir les indicacions cap el coll de Pal fins a l'inici de la pista que va al poble de Gréixer on vaig aparcar el cotxe.
Mentre menjava unes quantes galetes cobertes de deliciosa xocolata blanca, vaig calçar-me les botes noves, i vaig carregar la motxilla amb doble ració d'aigua perquè he sentit dir que el Cadí, i per extensió la serra del Moixeró, són muntanyes molt seques.
Amb l'estomac mig ple i els braços i les cames empastifades de fastigosa crema solar, vaig pujar per la pista de terra cap al poble de Gréixer on havia de trobar l'inici del camí que mena cap a la canal de la serp. Gréixer és petitíssim, i l'inici del camí, que em va costar 10 llargs minuts de trobar, és al costat d'un pal indicador per sobre el poble.

Suant com un porc per la calor i la pujada, vaig anar seguint les marques grogues que ja no vaig deixar fins a dalt del coll del Raset.
La Canal de la Serp s'enfila de cop entre grandioses parets que et fan sentir molt i molt petit.
Vaig arribar a dalt del coll del Raset envoltat de prats d'herba i vaig tirar cap a la dreta. Seguint un camí perfectament fresat i unes marques taronges vaig plantar-me a dalt de tot de les Penyes Altes, ajudant-me en algun moment de les mans i tot.
A dalt del cim no vaig trobar ningú, i per tant vaig haver de fer-me l'autofoto de rigor per demostrar la "proesa".

Havent descansat i menjat una mica, vaig trucar a casa per informar de la situació i vaig començar a baixar cap el coll del Raset.
Aquest cop però, havent descartat la baixada per la canal de la Serp, vaig encaminar-me cap al Moixeró que no vaig arribar a pujar per mandra. Plantat al coll del Moixeró vaig decidir començar la baixada pel caminet que surt més a l'esquerra ( al costat de la senyal que indica la font del faig).

La idea era escurçar una mica el camí evitant d'arribar fins el refugi de Sant Jordi, i de fet, ara que ho penso, no se si vaig aconseguir escurçar-lo gaire. El que si puc afirmar és que vaig descobrir una de les cares més solitàries del Moixeró.
El camí que vaig agafar des del coll del Moixeró era molt perdedor i no estava gaire fresat. Tot i això unes marques de pintura vermella van ajudar-me en el descens.
Vaig passar per sota el Moixeró en direcció a les Roques Negres, vaig passar el que suposo que era el coll de la Cabrera i vaig trobar una font que dedueixo que era la de la cabrera. I com acostumo a fer, no vaig veure aigua de la font per por d'enganxar mal de panxa.
Vaig seguir baixant evitant desviaments i fixant-me sempre en les tímides marques vermelles. I quan ja començava a pensar que m'havia encigalat de debó, vaig anar a parar al coll d'Escriu davant la meva pròpia estupefacció. I és que no em passa gaire sovint que vagi a parar allà on vull.
Des d'allà, les marques del GR i l'ampla pista van portar-me plàcidament cap al cotxe en poca estona.

El Puigllançada (el Berguedà)

Situació: Berguedà
Accés: Des de Bagà al Coll de Pal.
Població més propera: Bagà
Inici: Coll de Pal
Horari: Un matí
Desnivell: 300 mts fins el Capa del Serrat Gran i 304 mts fins el Puigllançada.
Alçada màxima: 2409mts

Acabada de caure el que sembla que serà la més gran nevada de la temporada al Pirineu, no podia quedar-me a casa sense tastar-la. Així doncs, vaig prendre el cotxe i vaig enfilar-me per l'eix del Llobregat fins al poble de Bagà, des d'on arrenca la carretera que mena cap el coll de Pal, punt d'inici de l'excursió que m'havia de dur a la Tosa d'Alp. Arribats al coll vaig aparcar el cotxe mig encallant-lo amb la neu, que a dalt del coll tenia un bon gruix, i vaig calçar-me les raquetes.
La Tosa d'Alp de 2537 metres és en direcció oest i és cap allà on vaig dirigir-me. Vaig pujar seguint el GR 150.1, que distingia per les fites que n'indiquen l'itinerari, vaig passar a prop de la Coma Floriu i vaig enfilar-me cap a la carena on, en pocs minuts, vaig arribar el que em sembla que era el Cap del Serrat Gran a 2402 metres, i dic em sembla perquè allà dalt cada bony que trobava tenia un munt de pedres que n'indicaven el cim. Des del Cap del Serrat la vista és espectacular, la Tosa amb el refugi del niu de l'Àliga, el Cadí i la serra del Moixeró, el Pedraforca, la serra d'Ensija... i fins i tot la Cerdanya ben coberta pels núvols que hi estaven fent nevar. Va ser precisament la visió sobre les nuvolades de la Cerdanya, la meva enemistat amb el mal temps i la borrufa que es començava a deixar notar que em van fer decidir a tornar. No és la primera, ni la última vegada que faig marxa enrere i no em fa cap vergonya reconèixer-ho.

Al cotxe hi vaig arribar en pocs minuts, ja se sap, cara avall fins i tot la merda corre. Va ser mentre em treia les raquetes que vaig veure, allà davant mateix, el Puigllançada amb la lletgíssima antena de telefonia mòbil al seu cim i no ho vaig poder resistir. Vaig tornar a calçar-me i vaig pujar, aquest cop cap a l'est, fins a dalt de tot del Puigllançada de 2409metres. La pujada que des del coll de Pal és molt directe, no té pèrdua; el cim és a dalt de tot, al costat de l'antena. Les vistes són impressionants i després de gaudir-ne i d'alimentar-me només vaig haver de baixar pel dret, altre cop fins el coll.

Ara, ja puc desar el material d'hivern i esperar amb impaciència l'arribada de les agradables temperatures primaverals.

El Pedraforca (Berguedà)

El Pedraforca és una d'aquelles mítiques muntanyes que sempre es torna a fer (sobretot si amb el temps has oblidat l'eterna tartera).
Així doncs, guiats pel poder d'atracció d'aquesta muntanya, aquest cap de setmana ens hem apropat fins el refugi Lluís Estasen, un dels punts de partida de les ascensions al Pedraforca.

Situació: Berguedà, Saldes, Refugi Lluís Estasen.
Punt d'inici: Mirador del Gresolet (1573m)
Accés: Des de Saldes cap a Gòsol per la carretera B-400, s'arriba a un trencall, a mà dreta, que puja fins al Mirador del Gresolet.
Horari total: 4:30 hores
Pujada acumulada: 940 metres
Alçada màxima: 2506 metres
Ruta: Mirador del Gresolet - Refugi Lluís Estasen - Tartera de Saldes - Enforcadura - Pollegó Superior - Enforcadura - Tartera de Saldes - Refugi Lluís Estasen - Mirador del Gresolet.

La ruta pas a pas

Un cop hem aparcat el cotxe al mirador del Gresolet, el primer que fem és prendre el camí que en direcció oest ens apropa als peus del refugi Lluís Estasen (1675m).

Refugi Lluís Estasen

Palplantats davant del refugi, divaguem uns minuts sobre la ruta que volem seguir. Per la dreta marxa el camí que va al coll del Verdet i per l'esquerra el de la tartera.
Com que volem anar sobre segur i mentre pujàvem amb cotxe per la carretera ja hem vist que la tartera no presenta cap dificultat decidim pujar per aquí.

 Camí de la tartera

 

Prenem el camí que en direcció sud-est s'endinsa al bosc. El sender que seguim és el PR C-123 i puja suaument fins a deixar-nos als peus de la tartera.
Des d'aquí i fins a l'enforcadura, el camí no té pèrdua, cal pujar tota la tartera buscant el camí més fàcil.

 Pujant per la tartera

 

Cansats, ens plantem a l'enforcadura (2356m) on un vent gèlid ens recorda l'arribada del front fred, cent vegades predit pels homes del temps durant tota la setmana.

 Enforcadura

El Pollegó superior, on ens enfilarem, és el de la dreta, i cap allà és cap on ens dirigim.
Seguim les marques que s'enfilen a la roca i en pocs minuts ens plantem al cim (2506m).

 El Cadí vist des del cim

 

Dalt del cim ens fem les fotos de rigor i, com que el fred és intens i els núvols es comencen a enganxar, decidim començar la baixada de seguida.
Desfem el camí fins a l'enforcadura, i des d'allà amb l'ajuda de la neu i les pedres, fem un descrens vertiginós fins a l'entrada del bosc.

 Baixant per la tartera

 

Des d'aquí, només hem de desfer el sender fins el refugi i des d'allà seguir el camí que ens torna al cotxe.