Tossal de l'Espada (Pallars Jussà)

Situació: Vall Fosca, Cabdella, Vall de Riqüerna.
Punt d'inici: Cabdella (1410m)
Horari: entre 4 i 5 hores.
Pujada acumulada: 1138 metres.
Alçada màxima: 2548 metres.

Fa calor, molta calor... però, com que fa dies que no faig res més que jeure al sofà, m’escapo fins a la Vall Fosca a buscar la fresqueta pirinenca.
Recorreré la solitària i verge, vall de Riqüerna. Aniré fins a l’estany Tapat. I si en tinc ganes pujaré fins a l’estany de Morera i el tossal de l’Espada de 2548 metres, des d’on espero tenir unes bones vistes de la part alta de la Vall Fosca amb els seus cims i estanys.

La ruta pas a pas.

Travesso tot el poble de Cabdella (1410m.) seguint les indicacions grogues que m’acompanyaran durant bona part del recorregut. Des de la part alta del poble prenc un camí que puja decidit, entre murs de pedra seca, i s’endinsa cap a la vall de Riqüerna. És l’antic camí de Rus que comunicava la vall Fosca i la Vall de Boí a través del Port de Rus.

De cop, s’acaben els arbres, el camí planeja, i comencen els prats plens de flors estiuenques. Al fons de la vall es distingeix perfectament el Castell de Rus, amb el seu esmolat perfil. Arribo al final de la vall i travesso el riu per un pont al costat d’un bonic salt d’aigua (1855m.).

És un bon lloc per descansar un moment abans de començar la pujada cap a l’estany Tapat. Pujo fent unes esses en direcció NW fins a trobar el GR 11.20 que seguiré durant una bona estona en direcció a la Colomina (cap a la dreta). Sense deixa el GR pujo per l’esquerra del riu i en unes poques marrades arribo a la sortida d’aigües de l’estany Tapat (2169m.), un dels pocs estanys de la zona que no té presa.

Arribat aquí cal prendre una decisió trascendental. Seguir una mica més amunt, o donar per finalitzada l’excursió, que amb l’arribada a l’estany ja ha valgut la pena. Com que a l’hivern ja vaig arribar fins aquí, i des d’on sóc puc veure clarament la resclosa de l’estany de Morera, situat unes desenes de metres per sobre meu. Decideixo seguir pujant un tros més. Sequint el GR, vorejo l’estany fins arribar a una cruïlla. Cap a l’esquerra aniria a parar a l’estany Salado. Jo però, tiro cap a la dreta i en unes poques marrades supero els poc més de 200 metres de desnivell que em separen de l’estany de Morera (2370m.).

Des de l’estany Morera, la collada de Font Sobiranes és a pocs minuts i m’hi apropo sense deixar de seguir en cap moment les marques del GR. Un cop a la collada (2442m.), on paro uns segons per saludar uns francesos que van de travessa, el tossal de l’Espada és a tocar. Pujo pel dret en direcció a les monjoies que indiquen el cim (2548m.) on arribo al cap de pocs minuts.

Tot i que no és cap cim d’alçada destacable, la posició del Tossal de l’Espada ofereix unes vistes excepcionals de bona part dels estanys de la zona, del Montsent i dels pics més alts de la part alta de la Vall Fosca.

La tornada la faig pel mateix camí de pujada, satisfet de la passejadeta.

La Tosa d'Alp (Berguedà)

Situació: Berguedà, Cadi Moixeró, Bagà, Coll de Pal.
Punt d'inici: Coll de Pal (2104m).
Horari: Unes 3 hores anar i tornar.
Pujada acumulada: uns 600m.
Alçada màxima: 2537m.

No és la primera vegada que intento pujar a La Tosa. L’any passat vaig voler pujar-hi amb raquetes, però un gir inesperat en el temps, va fer que hi desistís. Ara, m’hi apropo a principis d’estiu i amb totes les prediccions del temps a favor per assegurar-me que em trec aquesta petita espineta que tinc clavada.
Però deixant de banda les meves aventuretes, la Tosa és d’aquells cims que pots fer a qualsevol època de l’any sense gaires problemes.
La ruta que seguiré, és ràpida, curta i amb poc desnivell, just com a mi m’agrada.



La ruta pas a pas.

Aparco el bòlid al Coll de Pal (2104m), fa molt vent i la temperatura ha baixat prou per vestir-me de llarg i endossar-me la gorra de forro polar al cap.
Travesso la carretera fins un pal indicador de fusta que assenyala la direcció de la Tosa.
Començo a enfilar-me cap al Nord-oest, amb el Puigllançada a l’esquena, per un pendent herbat i cada cop més costerut. Vaig seguint les fites i les marques del GR que no deixaré fins el cim.
Ara l’herba ha desaparegut, el sender és més marcat i el terreny és molt més pedregós. Uns metres més amunt arribo al Cap del Serrat Gran (2402m). Des d’aquí ja es veu perfectament la Tosa i el refugi Niu de l’Àliga.

Després de fer unes quantes fotos baixo cap al coll que em separa del Puig i els Rasos de Comabella. Una última pujada cap els Rasos de Comabella i el sender s’aplana fins arribar als peus del refugi Niu de l’Àliga.
La Tosa (2537m) és a pocs metres a la dreta del refugi. En dies com avui, amb la visibilitat no gaire bona, hi ha bones vistes de bona part del Pirineu oriental, la Cerdanya i evidentment, el Cadí i la serra del Moixeró.

La tornada no la faré pel mateix lloc. Pujant, he vist un sender que passa per sota el Serrat Gran i vull anar-lo a trobar.
Torno a prendre el GR en direcció oest, cap a les Penyes Altes. Des del costat del refugi Niu de l’Àliga, baixo per una pendent pronunciada fins a un collet (2406m) que em separa del puig de la Mena. Si em deixés caure pel vessant sud del coll, ja aniria a parar al sender que busco i pel que passaré al cap d’uns minuts.
Deixo el collet enrere i segueixo baixant pel GR per una pendent encara més forta. Vull arribar fins el següent coll, el de la Vall, i des d’allà fer un flangueig per sobre les roques anomenades Muntanyetes.
Arribo al coll de la Vall (2300m) i seguint un sender mig perdut pel vessant sud de la serra, començo el flanqueig, cap a l’est, per sobre de les Muntanyetes. La zona està infestada d’isards que vigilen d’aprop els meus passos. Tant a prop que de vegades pateixo i tot.

Continuo el flanqueig pel sender que cada cop és més evident fins que arribo a una mena de construcció antiga que no se per que devia servir. Des d’aquí es veu perfectement el camí que seguiré fins a la collada de Comafloriu.
Baixo fins una casa en runes i començo la volta al Serrat Gran per un sender ben marcat. Sempre sota l’atenta mirada dels isards.

Arribo a la collada de la comafloriu (2194m). El pla herbat de la Coma Floriu s’obre davant meu. Baixant pel mig de la coma, seguint el rierol, arribo a la carretera del coll de Pal i al cotxe en pocs minuts.

El Puigsacalm des del coll de Bracons (Garrotxa)

Situació: Garrotxa, Bracons, Sant Andreu de la Vola.
Punt d'inici: Coll de Bracons (1132m)
Horari: Unes 3 hores anar i tornar.
Desnivell: 382 metres.
Alçada màxima: 1514 metres.


És el primer cop, però no l'últim, que m'apropo per aquestes contrades, i per tant la desconeixença que tinc d'aquesta zona és total i absoluta.

Situat entre les comarques d'Osona i la Garrotxa, vull pujar al Puigsacalm. Diuen que el paisatge i les vistes que hi ha des del cim no tenen desperdici i vull comprovar-ho amb els meus propis ulls.
Pujaré des del coll de Bracons per la ruta normal. La més ràpida, la que té menys desnivell i per tant, la més freqüentada. Tot i això, avui no crec que trobi gaire gent perquè és entre setmana i per acabar-ho d'adovar fot un dia de pena, d'aquells que no conviden gens a sortir.


La ruta pas a pas

Aparco el tronco-mòbil en un espai habilitat que hi ha al mateix coll de Bracons (1132m).
Travesso la carretera i m'enfilo per un talús fins el pal indicador on comença el camí. Hi ha marques de tots els colors imaginables, que segueixen la mateixa direcció, i per tant no em preocupo.
Els núvols estant ben enganxats a la fageda i li donen un aire tètric de pel·lícula. A més, les fulles van espolsant-se l'aigua de l'última pluja sobre el meu cap i la meva esquena, cosa que no m'acaba d'agradar.

El camí, molt fresat, va planejant en direcció nord-oest fins a la collada de Sant Bartomeu (1249m).
La collada de Sant Bartomeu és un encreuament de camins. Jo, prenc el ramal de la dreta, en direcció nord.
No han passat ni cent metres des que he deixat el coll que ja trobo la primera salamandra del dia palplantada enmig del camí.
Les Salamandres són uns amfibis curiosos que freqüenten els boscos humits i que es caracteritzen per la seva coloració negra i groga.
Li descarrego a sobre una bateria de fotos, fins que l'animal, cansat de la meva insistència, s'aparta lentament del camí i es deixa caure per la pendent del bosc.

Segueixo caminant i de seguida veig una segona salamandra. és curiós, però em sembla que no n'havia vist mai cap de viva ( aixafades pels cotxes si que n'havia vist) i avui ja és la segona qui em trobo.
El camí segueix planejant cap al nord fins a un cruïlla de camins on un pal indicador assenyala la direcció de la font Tornadissa i del Puigsacalm.
Prenc el camí de la dreta, que comença a pujar i en poca estona em deixa als peus de la font on bec un glop d'aigua.

Ara el paisatge, mica en mica es va obrint. Deixo la font i el bosc enrere, i m'enfilo per uns prats fins a la carena dels Rasos del Manter on un pal indicador nou i un de vell tornen a assenyalar-me el camí del Puigsacalm.
Vorejo un prat i travesso una porta pel bestiar a mà esquerra que em fa tornar a entrar al bosc.

Passo pel costat d'un pessebre situat sota les arrels d'un arbre caigut i el Puigsacalm ja és davant meu.
Em desvio cap a la dreta per un camí costerut i en uns moments ja sóc al cim.
Tot i que el dia no acompanya faig fotos a tort i a dret.
Havent descansat i menjat alguna galeta, m'apropo fins el Puig dels Llops, des d'on hi ha una bona vista del Puigsacalm.

La tornada la faig, a bon ritme, pel mateix camí de pujada abans els núvols no acabin de tapar-ho tot i em descarregui l'aiguat a sobre.