Als peus del Midi d'Ossau (Occitània)

Situació: Occitanià, vall d'Ossau, coll Portalet.
Punt d'inici: Uns metres sota el coll del Portalet, en un aparcament al costat de la carretera (uns 1750m.).
Horari: no arriba a les 3 hores anada i tornada.
Pujada acumulada: uns 379 m
Alçada màxima: 2129m.

Fa temps que el Midi m’atrau de manera incontrolable. L’he vist fotografiat des de gairebé tots els angles i no puc resistir no veure’l en viu i directe. Com la majoria de muntanyes solitàries, té un encant, una singularitat i una espectacularitat de la que, sovint, no gaudeixen els grans “massisos”. El Midi d’Ossau és un antiquíssim volcà apagat de 2884 metres d’alçada situat a la mateixa vall d’Ossau.



La ruta pas a pas.

Fa uns quants dies que ens movem per la zona fent excursions amunt i avall, i encara no hem pogut veure la silueta del Midi perquè la boira s’hi enganxa amb força des del primer dia que vam arribar. Com que demà marxem cap a casa, avui és la nostra darrera oportunitat, i de moment, la cosa no pinta massa bé.

Entrem a Occitània pel coll del Portalet i aparquem el cotxe uns metres carretera avall en una zona especialment habilitada. Travessem la carretera i prenem un pista de terra que baixa cap els prats i el riu, on pasturen vaques i cavalls.

Travessem el riu des per un pont i observem les grans zetes que seguirem per arribar al coll de Pombie (2129m.), ja completament cobert per la boira.
En el coll parem a descansar a prop d’un dels molts pastors que vigilen els ramats que s’escampen arreu.

És més que evident que avui, com els últims quatre dies, tampoc no veurem el Midi i ens plantegem fer mitja volta. Al final però, després de rumiar-hi, decidim apropar-nos al refugi del Pombie, als peus mateix de la paret sud del Midi. Així doncs, des del coll estant, prenem un sender molt ben marcat, que planeja en direcció nord, i que en pocs minuts ens deixa a les portes del refugi del Pombie (2050m.).

Jeiem una estona al costat del llac que hi ha als peus del refugi, esperant una treva de la boira que no acaba d’arribar, i ens hem de conformar amb observar parcialment la impressionant paret sud amb tots els seus colors grocs, marrons, ocres, negres...

Quan la boira s’espesseix encara més, decidim que és hora de tornar enrera pel mateix camí amb la clara idea al cap de tornar intentar de veure, un altre any, la magnífica silueta del Midi.

Tossal de l'Espada (Pallars Jussà)

Situació: Vall Fosca, Cabdella, Vall de Riqüerna.
Punt d'inici: Cabdella (1410m)
Horari: entre 4 i 5 hores.
Pujada acumulada: 1138 metres.
Alçada màxima: 2548 metres.

Fa calor, molta calor... però, com que fa dies que no faig res més que jeure al sofà, m’escapo fins a la Vall Fosca a buscar la fresqueta pirinenca.
Recorreré la solitària i verge, vall de Riqüerna. Aniré fins a l’estany Tapat. I si en tinc ganes pujaré fins a l’estany de Morera i el tossal de l’Espada de 2548 metres, des d’on espero tenir unes bones vistes de la part alta de la Vall Fosca amb els seus cims i estanys.

La ruta pas a pas.

Travesso tot el poble de Cabdella (1410m.) seguint les indicacions grogues que m’acompanyaran durant bona part del recorregut. Des de la part alta del poble prenc un camí que puja decidit, entre murs de pedra seca, i s’endinsa cap a la vall de Riqüerna. És l’antic camí de Rus que comunicava la vall Fosca i la Vall de Boí a través del Port de Rus.

De cop, s’acaben els arbres, el camí planeja, i comencen els prats plens de flors estiuenques. Al fons de la vall es distingeix perfectament el Castell de Rus, amb el seu esmolat perfil. Arribo al final de la vall i travesso el riu per un pont al costat d’un bonic salt d’aigua (1855m.).

És un bon lloc per descansar un moment abans de començar la pujada cap a l’estany Tapat. Pujo fent unes esses en direcció NW fins a trobar el GR 11.20 que seguiré durant una bona estona en direcció a la Colomina (cap a la dreta). Sense deixa el GR pujo per l’esquerra del riu i en unes poques marrades arribo a la sortida d’aigües de l’estany Tapat (2169m.), un dels pocs estanys de la zona que no té presa.

Arribat aquí cal prendre una decisió trascendental. Seguir una mica més amunt, o donar per finalitzada l’excursió, que amb l’arribada a l’estany ja ha valgut la pena. Com que a l’hivern ja vaig arribar fins aquí, i des d’on sóc puc veure clarament la resclosa de l’estany de Morera, situat unes desenes de metres per sobre meu. Decideixo seguir pujant un tros més. Sequint el GR, vorejo l’estany fins arribar a una cruïlla. Cap a l’esquerra aniria a parar a l’estany Salado. Jo però, tiro cap a la dreta i en unes poques marrades supero els poc més de 200 metres de desnivell que em separen de l’estany de Morera (2370m.).

Des de l’estany Morera, la collada de Font Sobiranes és a pocs minuts i m’hi apropo sense deixar de seguir en cap moment les marques del GR. Un cop a la collada (2442m.), on paro uns segons per saludar uns francesos que van de travessa, el tossal de l’Espada és a tocar. Pujo pel dret en direcció a les monjoies que indiquen el cim (2548m.) on arribo al cap de pocs minuts.

Tot i que no és cap cim d’alçada destacable, la posició del Tossal de l’Espada ofereix unes vistes excepcionals de bona part dels estanys de la zona, del Montsent i dels pics més alts de la part alta de la Vall Fosca.

La tornada la faig pel mateix camí de pujada, satisfet de la passejadeta.

La Tosa d'Alp (Berguedà)

Situació: Berguedà, Cadi Moixeró, Bagà, Coll de Pal.
Punt d'inici: Coll de Pal (2104m).
Horari: Unes 3 hores anar i tornar.
Pujada acumulada: uns 600m.
Alçada màxima: 2537m.

No és la primera vegada que intento pujar a La Tosa. L’any passat vaig voler pujar-hi amb raquetes, però un gir inesperat en el temps, va fer que hi desistís. Ara, m’hi apropo a principis d’estiu i amb totes les prediccions del temps a favor per assegurar-me que em trec aquesta petita espineta que tinc clavada.
Però deixant de banda les meves aventuretes, la Tosa és d’aquells cims que pots fer a qualsevol època de l’any sense gaires problemes.
La ruta que seguiré, és ràpida, curta i amb poc desnivell, just com a mi m’agrada.



La ruta pas a pas.

Aparco el bòlid al Coll de Pal (2104m), fa molt vent i la temperatura ha baixat prou per vestir-me de llarg i endossar-me la gorra de forro polar al cap.
Travesso la carretera fins un pal indicador de fusta que assenyala la direcció de la Tosa.
Començo a enfilar-me cap al Nord-oest, amb el Puigllançada a l’esquena, per un pendent herbat i cada cop més costerut. Vaig seguint les fites i les marques del GR que no deixaré fins el cim.
Ara l’herba ha desaparegut, el sender és més marcat i el terreny és molt més pedregós. Uns metres més amunt arribo al Cap del Serrat Gran (2402m). Des d’aquí ja es veu perfectament la Tosa i el refugi Niu de l’Àliga.

Després de fer unes quantes fotos baixo cap al coll que em separa del Puig i els Rasos de Comabella. Una última pujada cap els Rasos de Comabella i el sender s’aplana fins arribar als peus del refugi Niu de l’Àliga.
La Tosa (2537m) és a pocs metres a la dreta del refugi. En dies com avui, amb la visibilitat no gaire bona, hi ha bones vistes de bona part del Pirineu oriental, la Cerdanya i evidentment, el Cadí i la serra del Moixeró.

La tornada no la faré pel mateix lloc. Pujant, he vist un sender que passa per sota el Serrat Gran i vull anar-lo a trobar.
Torno a prendre el GR en direcció oest, cap a les Penyes Altes. Des del costat del refugi Niu de l’Àliga, baixo per una pendent pronunciada fins a un collet (2406m) que em separa del puig de la Mena. Si em deixés caure pel vessant sud del coll, ja aniria a parar al sender que busco i pel que passaré al cap d’uns minuts.
Deixo el collet enrere i segueixo baixant pel GR per una pendent encara més forta. Vull arribar fins el següent coll, el de la Vall, i des d’allà fer un flangueig per sobre les roques anomenades Muntanyetes.
Arribo al coll de la Vall (2300m) i seguint un sender mig perdut pel vessant sud de la serra, començo el flanqueig, cap a l’est, per sobre de les Muntanyetes. La zona està infestada d’isards que vigilen d’aprop els meus passos. Tant a prop que de vegades pateixo i tot.

Continuo el flanqueig pel sender que cada cop és més evident fins que arribo a una mena de construcció antiga que no se per que devia servir. Des d’aquí es veu perfectement el camí que seguiré fins a la collada de Comafloriu.
Baixo fins una casa en runes i començo la volta al Serrat Gran per un sender ben marcat. Sempre sota l’atenta mirada dels isards.

Arribo a la collada de la comafloriu (2194m). El pla herbat de la Coma Floriu s’obre davant meu. Baixant pel mig de la coma, seguint el rierol, arribo a la carretera del coll de Pal i al cotxe en pocs minuts.