14 de juny, 2010

Volta a Montgrony (ripollès)

El Santuari de Montgrony, amb les esglésies de la Mare de Déu de Montgrony i de Sant Pere, es troba situat a l'extrem occidental de la comarca del Ripollès, en ple domini del mitològic comte Arnau.
Envoltat de frondosos boscos, el Montgrony és un esplèndid espai per fer-hi excursions


Situació: Ripollès, Serra de Montgrony, Gombrèn
Accés: Des de Campdevànol, per la carretera GI-402 fins a l'entrada del poble de Gombrèn on hi ha l'aparcament i comença aquesta passejada.
Punt d'inici: Aparcament de Gombrèn.
Horari: 2:45 hores
Distància: uns 11 km
Pujada acumulada: 670 metres
Alçada màxima: 1535 metres
Punts d'interès: Església de la Mare de déu de Montgrony, Sant Pere de Montgrony, Avenc de l'Ou, refugi de Planelles.
Ruta: Gombrèn – Capella Sant Francesc – Santuari de Montgrony – Refugi de Planelles – Avenc de l'Ou – Coll del Mansillo – Santuari de Montgrony – Capella Sant Francesc – Gombrèn.



La ruta pas a pas

Deixo el cotxe en un aparcament que hi ha a l'entrada del poble de Gombrèn, al costat d'un pal indicador que ja m'assenyala la ruta que he de seguir.
Fot un dia força lleig amb núvols que tapen les puntes més altes de les muntanyes. Ja ho havien anunciat i la predicció s'ha acomplert fil per randa.


Fent cas del pal indicador travesso el poble de Gombrèn i vaig a buscar la riera de Barruell. Travesso la riera per sobre d'unes pedres col·locades estratègicament amb aquesta finalitat i començo a enfilar-me per un sender molt fresat i senyalitzat.


Seguint aquest camí que transcórrer per l'esquerra de la riera, arribo a uns prats d'herba alta i a la capella de Sant Francesc. Que com el seu nom indica és una petita capelleta dedicada a aquest Sant.
Passada la capella el sender segueix pujant i en un parell de marrades s'endinsa al bosc.


Arribo a una cruïlla de senders, el que marxa cap a l'esquerra va parar a una masia propera, jo però, segueixo pel sender principal.
Sempre seguint les senyals, que tot sovint són pintades a terra, vaig guanyant alçada i ja distingeixo perfectament tots els habitacles del santuari situat al cingle que tinc davant.


Quan ja sóc pocs metres per sota de l'aparcament del complex, els arbres s'aclareixen i arribo a un petit prat. Des d'aquí, en pocs minuts em planto a la porta que dona accés a l'hostal i les esglésies de Montgrony.
Travesso la portalada del complex cristià mentre rumio el per què últimament visito tantes esglésies, com si fos el més devot dels creients.
En tot cas, com que sóc home d'aquells que no sap fer dues coses a la vegada, deixo de rumiar i segueixo caminant, que és el que he vingut a fer avui.


Pujo per l'escala que s'enfila a l'esquerra de l'hostal i m'apropo a l'església de la Mare de déu de Montgrony completament incrustada a la roca del cingle.
Trec el nas dins la capella i en acabat segueixo pujant per les escales fins a la part alta del cingle on hi ha l'altra església del complex, la de Sant Pere.


Hi faig una volta de reconeixement i com que el temps sembla que s'aguanta decideixo fer una volta per aquí dalt.
Des de l'església de Sant Pere prenc la direcció oest, fins a creuar-me amb una barana feta de troncs que vaig seguint.
Arribo a un pal que indica l'inici del camí del Mal Pas, que va de dret a l'avenc de l'Ou. 


El camí que està perfectament equipat amb baranes, queda mig penjat al buit mentre va resseguint el rocam.
Arribo al refugi lliure de Planelles situat al costat del torrent de Sant Ou, en un entorn bucòlic. Llàstima que les puntes més altes de la serra continuïn estant tapades pels núvols.


Seguint les senyals prenc un camí carreter que comença darrera el refugi, en direcció est.
Arribo a un pal indicador que assenyala la situació de l'avenc de l'Ou. Deixo el camí que seguia i em desvio provisionalment per un nou sender a mà dreta amb la intenció de visitar l'avenc.
La boca de l'avenc és completament impressionant i està protegida per una barana, cosa que permet apropar-s'hi força i mirar-se amb tranquil·litat aquest forat de 83 metres de fondària.


Diu la llegenda que és d'aquest forat d'on surt l'ànima del comte Arnau muntant el seu cavall en flames i acompanyat pel seu seguici de gossos diabòlics.
Visitat l'avenc, desfaig el camí fins a la cruïlla on hi ha el pal indicador.
Continuo pujant, però ara, el camí carreter relativament ample, es converteix en un sender que puja entra la boscúria.
El sender que segueixo desemboca en un nou camí on un pal indicador deixa escollir si anar cap al coll roig o cap el coll Mansillo
Jo prenc, cap a la dreta, la direcció al coll Mansillo on arribo de seguida.


Des d'aquí dalt, busco un sender que baixa cap a l'altra vessant de la muntanya i que està senyalitzat amb unes marques de pintura molt borroses.
Baixo i baixo, i després de deixar enrere un altre sender que mena al coll roig, arribo altre cop a l'església de Sant Pere.
Des d'aquí, el retorn al cotxe és tant fàcil com desfer el camí per on he pujat.






31 de maig, 2010

L'antic poble de Besan (Pallars Sobirà)


En un racó de la Vall Ferrera, en ple parc natural de l'Alt Pirineu, s'alça el poble de  Besan. No cal perdre el temps buscant alguna carretera que s'hi aproximi perquè a Besan no hi ha arribat la carretera. I és segurament per aquest motiu que el poble, que és un retrat de com es vivia al Pallars a principis del segle XX, està pràcticament abandonat i només alguna casa serveix de refugi pel bestiar i els pastors.
Al poble només s'hi pot accedir a peu i per fer-ho utilitzaré un antic camí mig empedrat que puja des de la carretera de la Vall Ferrera.


Situació: Pallars Sobirà, Parc natural de l'Alt Pirineu, Ainet de Besan.
Accés: Des de Llavorsí agafo la carretera L-504 fins a la rotonda. Prenc la carretera L-510 cap a Alins. Al punt quilomètric 5, entre Araòs i Ainet de Besan,  hi ha la borda de Felip, punt d'inici d'aquesta ruta.
Punt d'inici: Borda de Felip (951m).
Horari aproximat: 1:45 hores
Distància: 6 km
Pujada acumulada: 335 metres
Alçada màxima: 1224 metres
Punts d'interès: Antic camí a Besan, ermita de Sant Miquel, Poble de Besan.
Ruta: Borda de Felip – Ermita de Sant Miquel – Besan – Borda de Felip.



La ruta pas a pas

Deixem el cotxe al costat mateix de la Borda de Felip, en un espai habilitat que forma part de l'antiga carretera.
Prenem el sender senyalitzat amb marques de pintura groga que marxa cap a la dreta.
Travessem una porta pel bestiar i comencem a pujar pel camí de Besan que de vegades conserva l'antic l'empedrat.


Flanquejant, passem per sobre la borda d'en Felip i en unes poques marrades deixem enrere el carrascar i ens plantem als prats de la part alta de la carena.
Aquí envoltant els prats la vegetació està composta per roures que estan recuperant les fulles perdudes l'hivern passat. 


És curiós que a part de les fulles, penjats d'un fil de seda als arbres, hi ha milers de petits cuquets que ens fastiguegen obligant-nos a esquivar-los quan no ens cauen per sobre. Una imatge digne de pel·lícula de terror.
Quan el camí canvia de vessant, trobem una cruïlla on comença un camí que porta a l'ermita romànica de Sant Miquel. Prenem aquest camí que en pocs minuts ens deixa als peus de l'ermita completament restaurada.


Després de fer un petit descans, desfem el camí fins a la cruïlla i prenem el camí de la dreta que comença a davallar lleugerament mentre els cucs continuen penjant dels arbres.
Al cap de pocs minuts arribem al rierol que baixa del barranc de Besan i el travessem per un pont artesanal força precari.


Arribem al vell poble de Besan i ens passegem pels seus estrets carrerons coberts de males herbes.
Costa de creure que aquí no hi hagi arribat mai cap cotxe i s'entén una mica millor la dificultat de viure en aquest poble que ha acabat amb l'abandó progressiu de les cases.


Tot i així, abans d'arribar a l'església, situada al final del poble, passem pel costat d'una casa arreglada on hi ha la roba estesa d'algun pastor que guarda el bestiar en alguna de les bordes.
L'església, d'origen romànic i plena d'afegits posteriors, és tancada i ens hem de conformar de visitar-la per fora.


La tornada la fem pel mateix camí per on hem pujat.






26 de maig, 2010

La Creu de Ferro (Berguedà)


La serra d'Ensija està situada a l'Alt Berguedà, entre el Pedraforca i els Rasos de Peguera.
Fa la sensació de ser una zona poc visitada si la comparem, es clar, amb el seu veí Pedraforca. I això, la fa encara més interessant, sobretot per aquells que a part de bons paisatges també busquem la tranquil·litat.
La Creu de Ferro és la segona elevació de la serra i m'hi enfilaré pel vessant sud, molt més salvatge i solitari que el vessant nord com demostren els camins molt poc fresats.


Situació: Alt Berguedà, Serra d'Ensija, Peguera
Accés: Des del poble de Fígols segueixo la carretera BV 4025 fins al pla de la Creu de Fumanya. Aparco el cotxe a la mateixa carretera però uns metres més enllà del pla.
Punt d'inici: Pla de la Creu de Fumanya
Horari aproximat: 3 hores
Distància aproximada: uns 9 km
Pujada acumulada: 650 metres
Alçada màxima: 2294 metres
Punts d'interès: Vistes sobre vessant sud d'Ensija, cim de la Creu de Ferro
Ruta: Pla de la Creu de Fumanya - Costa de l'Areny - Pla de les Torres - Creu de Ferro - Pla de les Torres - Costa de l'Areny - Pla de la Creu de Fumanya.




La ruta pas a pas

Acabo de comprovar que les guies de muntanya caduquen més ràpidament del que em pensava. Segons el mapa i la guia de l'any 2006, la ruta que vull seguir comença allà on s'acaba l'asfalt, però de seguida descobreixo que algú ha decidit asfaltar un tros més de pista. Després d'anar un parell de vegades carretera amunt i carretera avall trobo un pal indicador que m'informa que sóc al pla de la creu de Fumanya, cosa que m'ajuda força a situar-me en el mapa.
Decideixo aparcar el cotxe uns metres més enllà del pla de la Creu de Fumanya, just després d'un pont (1675m).
Pujo uns metres pel costat de la carretera i de seguida que puc prenc un sender a mà dreta que s'endinsa al bosc i va a buscar la línia elèctrica que passa a prop.


Arribo a una pista, que probablement prové del pla de la Creu i la prenc en sentit oest seguint de prop i per la banda dreta, la línia elèctrica.
La pista poc a poc es va apartant de la línia elèctrica , i la segueixo fins que trobo un trencall que crida l'atenció perquè hi ha sis o vuit pedres  grosses col·locades en fila. Trenco pel camí de la dreta però de seguida l'abandono seguint unes fites que creuen el prat pel mig. A l'altra banda del prat trobo un sender poc fresat que s'endinsa al bosc.
Envoltat d'arbustos i amb l'ajuda d'alguna que altra fita o marca de pintura, arribo a un barranc.


Seguint les fites i per un terreny molt pedregós, pujo per la riba dreta del torrent sec fins a un pas de roca estret per on és difícil continuar. En aquest punt travesso el torrent i m'enfilo per les roques de la riba esquerra.
El sender es fa més costerut i entre arbres i clarianes em deixa als peus d'una tartera.
Travesso la tartera i començo a enfilar-me per un prat molt costerut anomenat la costa de l'Areny.


El sender no és gens clar però les fites ajuden a seguir-lo amb més o menys encert fins a la part alta del serrat gran, on sorprenc un ramat d'isards que fuig cames ajudeu-me.
Des d'aquí dalt estant el paisatge s'amplia considerablement, i a part de les vistes sobre els rasos de Peguera, ara també és veu la cara més salvatge de la serra d'Ensija on destaca la roca gran de Ferrús i el cap del Llitzet.


A partir d'aquest punt la pendent disminueix i la pedra s'alterna amb alguna clapa de neu que no requereix la utilització dels grampons i el piolet que arrossego pesadament.
Arribo a la part alta d'Ensija, a tocar del pla de les Torres i segueixo la carena cap a llevant.


Baixo fins a un collet i de seguida m'enfilo cap al pla d'ensija, a tocar del cim de la Creu de Ferro.
Com no podia ser de cap altra manera, el cim està coronat per una petita creu de ferro (2294m)


M'assec a menjar-me un bon entrepà mentre observo el paisatge. Pel nord el Pedraforca i el Cadí, per l'est el Catllaràs, pel sud els Rasos de Peguera i per l'oest el Cap de Llitzet.
Quatre fotos de rigor i retorno pel mateix camí per on he pujat.