Aguas Tuertas (Aragó)

Fa temps que cada cop que en tenim l'oportunitat anem a conèixer alguna vall del Pirineu. Si l'any passat va tocar la vall del Roncal, aquest any optarem per la vall d'Hecho, a l'Aragó, que rep el nom del famós i turístic poble d'Hecho. Volem conèixer el bosc de la Selva de Oza, i si la neu i el temps ho permeten ,visitar l'alta vall d'Aguas Tuertas i les seves restes megalítiques.

Situació: Jacetánia, Valle de Hecho, Guarrinza.
Punt d'inici: Barranc del Barcal.

Accés: Des del poble d'Hecho, prenem la carretera asfaltada que es dirigeix a la Selva d'Oza. Passem de llarg el refugi i el càmping de la Selva d'Oza i seguim per la carretera una mica més plena de forats fins a prop de Guarrinza. Ara la carretera mig asfaltada que seguíem es converteix en pista forestal. La seguim fins al barranc del Barcal on una senyal de prohibit el pas ens obliga a deixar el cotxe.
Horari: 2:15 hores 

Pujada acumulada: 265 metres
Alçada màxima:1640 metres
Punts d'interès: Alta vall d'Aguas Tuertas, restes megalítiques, vall de Guarrinza.

La ruta pas a pas

Per una pista en bones condicions arribem fins el barranc del Barcal que aquesta època de l'any baixa carregat d'aigua del desgel. Com que a partir d'aquest punt l'accés amb vehicle hi està prohibit, deixem el cotxe aparcat en un espai habilitat al costat de la pista.
Revisem l'itinerari que seguirem en un mapa, i examinant l'entorn arribem a la conclusió que el risc d'allaus no és elevat i que no cal agafar les raquetes (que guardem al maleter del cotxe des que vam sortir de casa) perquè la cota de neu està molt amunt. Aquesta última decisió la maleirem uns metres més amunt.
Per un pont que hi ha al marge dret de la pista, travessem el barranc del Barcal i comencem a pujar suament per la mateixa pista.

 
Arribem a l'alçada del barranc d'a Loma, que també va carregat d'aigua i ens obliga a sucar els peus per travessar-lo.

A mà esquerra, a l'altra banda de la vall, és veuen perfectament els salts que el riu Aragón Subordán fa al baixar d'Aguas Tuertas.  
A poc a poc la pista va omplint-se de neu i comencem a entendre que les raquetes no s'havien d'haver quedat al cotxe.

 
Des d'on som, una mica més amunt del barranc d'a Loma, es veu clarament les marrades que fa el camí per arribar al coll que dona accés a la Vall d'Aguas Tuertas, uns metres per sobre nostre. 
Les marrades són molt clares però nosaltres, enlloc de seguir el camí, pujem pel dret, per una tartera que ens ajuda a no mullar-nos excesivament els peus amb la neu.

 
En poca estona guanyem la majoria del desnivell que farem avui fins a un tancat pel bestiar que dona accés al coll on hi ha un refugi lliure, cobert de neu fins a mitja porta.
Davant nostre s'obre una esplèndida panoràmica de l'alta vall d'Aguas Tuertas completament plana amb el riu Aragón Subordán serpentejant-hi tranquil·lament pel mig.

 
Just aquí, a l'entrada de la vall hi hauria d'haver un dolmen que no veiem perquè deu estar colgat de neu, però que en tot cas, demostra que fa milers d'anys que aquestes muntanyes són habitades. I és que tota la vall d'Hecho està plena de vestigis històrics de totes les èpoques.
Veient aquesta esplanada als nostres peus, no podem fer altra cosa que baixar-hi a fer una volta.

 
Així doncs, seguint les petjades d'altra gent, baixem des del coll fins al costat del riu i recorrem un bon tros de la vall.
El paisatge és preciós, ja que a les altes i escarpades muntanyes que envolten la vall hi contrasta l'esplanada per on el riu Aragón Subordán fa enormes llaçades que van de punta a punta. De fet, és tal la planura del terreny que de vegades dubtes de la direcció que segueixen les aigües del riu.

Per acabar-ho de rematar, al final de la vall  la Serra de Bernera té un aspecte completament amenaçador, amb un núvol que en tapa les puntes més altes. És l'inici del canvi de temps que una estona després farà baixar les temperatures i provocarà ruixats i nevades. 

Sense cap mena de dubte l'alta vall d'Aguas Tuertas és un dels llocs més bonics del Pirineu.

 
Un cop visitada la vall i abans no es produeixi el canvi de temps pronosticat pels meteoròlegs, fem mitja volta i pel mateix camí que hem vingut retornem al cotxe.

 

El Pla de Busa i el Capolatell (Solsonès)

El Pla de Busa és un altiplà  situat al nord-est de la comarca del Solsonès que crida especialment l'atenció perquè està completament envoltat per altíssimes cingleres. Són precisament aquestes cingleres que tradicionalment n'han dificultat l'accés, les que han ajudat a mantenir l'espai en perfecte estat conservació.

Situació: Solsonès, serra de Busa.

Punt d'inici: grau de la creu (1371m)
Accés: Des de Solsona prenc la carretera C26 en direcció a Navés, trenco cap a l'esquerra en direcció a Besora. Deixo enrere el castell, i segueixo la pista asfaltada. Sempre fent cas de les indicacions de Busa deixo enrere trencalls a dreta i esquerra fins superar el cinglera de la Creu. Aparco el cotxe just al coll que separa el tossal de la Guàrdia de la cinglera de la Creu.
Horari aproximat: 2:15h
Distància aproximada: 9 km
Pujada acumulada: 125 metres
Alçada màxima: 1375 metres
Punts d'interès: Pla de Busa, ermita de Sant Cristòfol, el Capolat, el Capolatell, el Rial de Busa.

La ruta pas a pas.

Tant bon punt trec el nas per sobre de les cingleres i veig el pla de Busa ja intueixo que no quedaré decepcionat.
Deixo el cotxe a la zona que sembla habilitada com aparcament, just a l'entrada del Pla (1371m) al costat mateix de la creu i del tossal de la Guàrdia.

Des del mateix aparcament, em faig una idea general del Pla i situo en el mapa les diferents construccions que veig, el Rial, l'ermita de Sant Cristòfol, la Casa Vila.
Començo a baixar per la pista que mena a la masia del Rial de Busa, situada al mig del Pla. A dreta i esquerra tinc un magnífic bosc de pi roig amb l'herba perfectament retallada pels ramats que hi deuen pasturar, a l'esquena deixo el coll i el tossal de la Guàrdia.

Hi ha una mica de neu i gel a la pista de les últimes nevades. Vigilant de no fotrem de lloros arribo a una cruïlla on un pal indicador assenyala la direcció de l'ermita de Sant Cristòfol  que vull anar a visitar.
Prenc la pista enfangada que marxa cap a la dreta i la segueixo durant un bon grapat de metres deixant enrere tots els trencalls fins que en trobo un que indica la direcció de Sant Cristòfol.

Deixo momentàniament la pista que seguia i trenco a la dreta per una pista que en un no res em deixa als peus de l'ermita.
Un cop examinada l'ermita des de tots els costats, desfaig el camí fins a tornar a trobar la pista que seguia, uns metres per sota d'on sóc.
Ara em dirigeixo, en direcció nord-oest, cap a la masia no habitada de la Casa Vila. Paro un moment, uns metres abans d'arribar-hi i baixo una mica per un sender a mà esquerra que m'aproxima a una font.

Torno enrere fins a la pista i, ara si, arribo a la Casa Vila. Passo a tocar de la casa i segueixo la pista que, en direcció nord-oest, s'endinsa al bosc.
Sense deixar el camí, que no té pèrdua, arribo al Capolat (1358m), amb unes magnifiques vistes sobre la cinglera del Moro, el Port del Compte i la Vall de Lord.

Ara el camí comença a baixar lleugerament fins arribar a la palanca que dóna accés al Capolatell, també conegut com la presó de Busa.
El Capolatell és una mola de roca completament envoltada per cingles verticals d'un centenar de metres d'alçada. Només s'hi pot arribar per la banda oriental, a tocar del Pla de Busa, on l'alçada del cingle és menor i una passarel·la metàl·lica, no apta per qui pateixi vertigen, en facilita l'accés.

És tal l'aïllament d'aquesta roca que, durant la guerra del francès (1808-1814) el Capolatell va ser utilitzat com a presó dels soldats francesos que no tenien manera d'escapar.
Travesso la passarel·la que dona accés al Capolatell en compte perquè fa una mica de pendent i no voldria caure.
Faig la volta a la presó de Busa vigilant els nombrosos avencs que perforen la roca. Les cingleres que cauen completament verticals em fan comprendre el perquè s'utilitzava aquest espai com a presó. Només es pot sortir d'aquí per la passarel·la o llençant-se al buit unes quantes desenes de metres.

Un cop considero que el Capolatell ja està explorat, torno a travessar la passarel·la en sentit est i desfaig el camí fins a la Casa Vila.
Just abans d'arribar a la Casa Vila prenc un camí, a mà dreta, que va directament a la masia del Rial ( la única masia habitada del Pla).

 
Passo pel costat del Rial de Busa , a mà esquerra, i de les basses que recullen l'aigua, a mà dreta.
Uns metres més enllà del Rial arribo a la cruïlla on retrobo la pista que ve del coll on he aparcat el cotxe i he començat l'excursió.

El Coll del Conflent (Alt Urgell)

Zona: Alt Urgell, Os de Civís
Accés: Per arribar a Os de Civís cal entrar a Andorra i travessar Sant Julià de Lòria. Passat Sant Julià una carretera asfaltada puja fins a Os de Civís. Per arribar a la Borda de la Plana, travessem el poble i seguim pujant per la carretera fins que s'acaba l'asfalt.
Punt d'inici: Borda de la Plana (1647m)
Horari: 3:50 hores
Pujada acumulada: uns 550 metres.
Alçada màxima: 2177 metres
Punts d'interès: Coll de Conflent, Pla de la Cabana.

Fot un dia de pena, fa dies que els homes del temps pronostiquen un mal dia i a fe de déu que l’han encertat de ple.

Tot i aquest pèssim panorama, com que anem prou ben equipats i tenim ganes de muntanya, decidim apropar-nos fins el poble d'Os de Cívis per provar les raquetes noves del Sergi.

La ruta pas a pas

Arribem a Os de Civís que ha quedat completament blanc després de la nevada d'aquesta nit. La carretera està prou bé i amb l'ajuda de les cadenes decidim pujar fins a la Borda de la Plana (1647m) on començarem l'excursió.

La Borda de la Plana és un bonic hotelet situat allà on s'acaba l'asfalt de la carretera.

Veníem fins aquí amb la idea d'enfilar-nos fins al Pic de Salòria però és evident que avui ni ho intentarem. El que si que farem és una bona passejada, i si podem pujarem fins el coll del Conflent.

Per pujar al coll del Conflent des d'Os de Civís podem pujar per la pista o pel fons de la vall. Com que desconeixem completament la zona i els núvols estant molt enganxats a la vall, decidim pujar per la pista, que a l'estiu utilitzen els 4x4 però que a l'hivern està completament colgada per la neu.

La pista comença just al final de l'aparcament de l'hotel i puja per l'obaga de la vall.

Ens posem les raquetes i de seguida comencem a pujar fins a la cruïlla amb la pista que va al pla de la Cabana (1683m).

Deixem la pista del pla de la Cabana a mà dreta i seguim pujant per la pista que va guanyant alçada amb llargues marrades.

Sense veure gaire més enllà dels arbres que tenim al davant, arribem al Coll de l'Aubaga (1933m) on un parell de pals indicadors assenyalen la direcció i l'estona que falta pel Coll del Conflent.

Segons el que diu el pal, tot just som a mig camí, i això no ens anima gaire. Dubtem si continuar o bé donar la volta perquè estem força fastiguejats de la boira.

Al final, com que no hi ha perill de perdre's i com que no volem veure ferit el nostre orgull, decidim seguir pujant una estona més.

Des de la cruïlla doncs, deixem a mà esquerra la pista que baixa cap a les Bordes de Serbellà i nosaltres seguim pujant per l'altra pista en direcció oest.

És curiós l'acumulació de neu dels vorals de la pista que indica que no fa masses dies, abans de l'última nevada, alguna màquina havia obert l'accés a la pista, ves a saber el per què.

De cop, la boira s'aixeca una mica i ens deixa veure la vall i els peus de les muntanyes. No és gaire però n'hi ha prou per animar-nos. Per no haver de tornar a baixar per aquesta pista que, francament, se'ns està fent pesadeta, arribarem al coll tant si com no.

Seguim pujant i, ara si, arribem al coll del Conflent (2177m). I sabem que és el Coll del Conflent perquè ens hem topat amb el pal indicador que així ho assenyala.

Aquí dalt, la boira i la neu es confonen, i com que no hi ha arbres sembla que estiguem flotant al buit. Si he de ser sincer és una sensació força estranya i fins i tot una mica angoixant.

No veiem i no es preveu poder veure res, per tant, sense allargar-nos decidim baixar a buscar el fons de la vall en direcció est.

Cent metres per sota del coll, la boira és menys espessa i els arbres han reaparegut. També han aparegut unes traces d'esquí i alguna marca groga que indica que per aquí puja el camí de la vall i que per tant, no anem mal encaminats.

Entre alguna que altra caiguda, seguim baixant cap al riu Salòria, uns metres més avall.

Arribem al pla de la Cabana (1937m), a la riba dreta del riu.

Al final del pla, comença un camí carreter que ja no deixem fins a creuar-nos amb la pista per la que hem pujat ja fa més de tres hores.

Ara si, desfem el camí pel que hem pujat abans i sense sortir de la pista arribem de seguida a la Borda de la Plana, on tenim aparcat el cotxe.