29 de setembre, 2015

El barranc de la Lera (Pallars Jussà)


El barranc de la Lera, que transcorre paral·lelament a l'estany Tort, és un d'aquells racons que sorprenen gratament. Apartat de les rutes habituals que recorren la capçalera de la vall Fosca, és un racó on la tranquil·litat i la solitud estan absolutament garantides.
De fet, aquesta zona és tant tranquil·la que, he de confessar que en un primer moment, ni jo pensava aproximar-m'hi. Representat en un mapa envoltat de tants estanys i cims, el barranc de la Lera no destaca precisament. Agraeixo, per tant, al mal temps que em fa desistir d'intentar pujar al pic de Nariolo i m'empeny a descobrir aquest racó.


El barranc de la Lera


Situació: Pallars Jussà, Vall Fosca, Cabdella.
Punt d'inici: Presa de Sallente (1773m)
Accés: Des de Senterada cal prendre la carretera L-503 fins al poble de Cabdella. Des del poble, segueixo la carretera fins la presa de Sallente. És pot aparcar a la mateixa presa.
Dificultat: Mitjana (La meitat de l'itinerari transcorre sense camí marcat però és difícil perdre's perquè l'orografia és molt evident.)
Horari total: 4h
Distància total: 14km
Pujada acumulada: 780 metres
Alçada màxima: 2372 metres
Ruta: Presa de Sallente (1773m) - Estany Gento (2145m)- Estany Tort (2300m) - Estanyets (2372m)- inici barranc de Lera (2355m) - Estany Gento(2145m) - Presa de Sallente (1773m)
Cartografia: Vall Fosca, escala 1:25000. Editorial Alpina. Vall Fosca, escala 1:25000. Institut Cartogràfic de Catalunya.
Track: http://ca.wikiloc.com/wikiloc/view.do?id=10942029





LA RUTA PAS A PAS

La canal del Pigolo, baixa fins a la mateixa presa de Sallente, i és la manera més ràpida d'enfilar-se cap a estany Gento sense contar el telefèric. A escassos metres d'on he aparcat el cotxe, prenc el sender que comença a pujar des del costat mateix del pal indicador que assenyala l'inici de la canal.
No hi ha temps ni d'escalfar les cames. En poca estona el sender comença a fer marrades i s'enfila decididament per la canal fins arribar a una zona on hi ha estaques clavades a terra per protegir la canal de les allaus a l'hivern.
Des de les estaques fins a la via del carrilet el sender és menys dret i puja suaument pel mig dels prats.
Arribo a la via del carrilet al costat mateix d'una font i un pal indicador que assenyala la direcció que cal seguir per arribar al Gento.


Carrilet cap a l'estany Gento

Fent cas de les indicacions prenc la via del carrilet cap a l'esquerra i després de creuar 4 túnels foscs i enfangats, arribo a la presa de l'estany Gento.
Resseguint la riba de l'estany vaig fins a sota l'estructura del telefèric des d'on arrenca el sender que segueixo per pujar cap a la Portella.
Al cap de pocs metres arribo a una cruïlla de camins per on passa el GR 11-20. A mà esquerra, marxa un ramal del GR, que va cap a la collada de la Font Sobirana, i que uns metres per sota meu s'entrecreua amb un torrent on hi ha un pontet de fusta. Aquest torrent baixa del barranc de la Lera, i és per on espero retornar d'aquí una estona.
Doncs bé, sense fer cas d'aquest sender que marxa cap a l'esquerra, començo a enfilar-me pel ramal del GR 11-20 cap a la Colomina. El camí, que està arregladet amb graons, en poca estona em deixa a la cruïlla de camins de la Portella.
És en aquest punt que abandono el GR que marxa cap a la Colomina i prenc el sender que, cap a l'esquerra, ressegueix una antiga via de tren fins a la Riba de l'estany Tort.

L'Estany Tort

Tot i que els núvols ja fa estona que han anat baixant i tapen la majoria de cims, el paisatge des d'aquí dalt és absolutament magnífic.
Segueixo el sender, que a prop de la riba esquerra, ressegueix tot l'estany Tort. El camí passa per sota de tres rescloses, les dues primeres són petites i la tercera és de dimensions més considerables. Després d'aquesta tercera resclosa més gran, el camí s'aparta una mica de l'estany per esquivar un turonet, i és just a l'altra banda del turó, quan retrobo la riba de l'estany que en aquest punt fa una bonica entrada dins de terra, que m'aturo i abandono el camí cap a l'esquerra.
Camp a través, busco la millor manera d'enfilar-me pel terreny d'herbes i roques en direcció oest. Busco uns petits estanys que hi ha entre l'estany Tort i el barranc de la Lera. 


Estanyets sobre el barranc de la Lera

No hi ha perill de perdre's perquè si no trobo els estanyets acabaré anant a parar al barranc de la Lera que va paral·lel al recorregut que he fet pujant, i és precisament per on vull baixar. Però avui, la sort i la intuïció m'acompanyen i de seguida trobo els estanyets. Els visito tots quatre o cinc, i quan he acabat de veure l'últim, giro cap a l'esquerra (oest) i baixo cap al barranc de la Lera que és allà al costat mateix.
Arribo al riu just en un punt en que el barranc comença a agafar pendent per enfilar-se cap a la collada de Nariolo. Jo però, enlloc de pujar cap a la collada de Nariolo, començo a baixar pel barranc seguint el curs de l'aigua.


Petit estanyet a la part alta del barranc

No hi ha camí aparent i la qüestió és anar baixant a tocar del curs d'aigua buscant la millor manera d'esquivar els obstacles, ara per una riba del riu, ara per l'altra.
La imatge completa del barranc amb el Montsent de Pallars al fons és formidable.


La part baixa del barranc amb el Montsent al fons

Passo per uns aiguamolls i de seguida el torrent torna a agafar embranzida fins anar a parar a una altra zona d'aigües calmades uns metres més avall.
I així vaig baixant fent fotos a tort i a dret fins que arribo a una construcció que recull l'aigua del torrent i ves a saber on l'envia.
Sóc a la part baixa del barranc, i o agraeixo perquè els núvols i la temperatura han anat baixant tapant bona part del recorregut que ja he fet.

El pic de Nariolo treu el nas mirant aigües amunt

Baixo per les escales de la construcció que recull l'aigua i creuo una darrera esplanada abans de prendre un camí arranjat pel qual baixo els últims metres fins el pontet que comentava al principi. 


l'Estany Gento des del finsl del barranc

És just en aquest pontet de fusta on prenc el GR 11-20 que ve de la collada de la Font Sobirana i que en un tres i no res, em deixa als peus de l'estructura superior del telefèric.
Ara ja només em queda contemplar com fumeja l'estany Gento per la baixada sobtada de la temperatura, i desfer el camí del carrilet fins a la canal del Pigolo per on torno a baixar fins a la presa de Sallente.




23 d’abril, 2015

Ruta hivernal de Sallente a la Colomina (Pallars Jussà)


Com tot sovint passa al Pirineu, el camí que seguiries per anar d'un lloc a un altre a l'estiu, no té res a veure amb el que segueixes per anar al mateix lloc a l'hivern quan hi ha neu, els camins desapareixen i el perill d'allaus fa que t'allunyis dels pendents més inclinats.
Aquesta excursió va des de la presa de Sallente fins a la Colomina per la canal del Pigolo.


L'estany de la Colomina glaçat i el pic de la Mainera

Situació: Pallars Jussà, Vall Fosca, Cabdella.
Punt d'inici: Presa de Sallente (1773m). 
Accés: Des de Senterada cal prendre la L-503 fins al poble de Cabdella, i des del poble, pujar per la carretera asfaltada fins a la Presa de Sallente. Es pot aparcar el vehicle a la mateixa presa.
Horari total: 3:20 hores
Distància: 8,3 km
Pujada acumulada: 700 metres
Alçada màxima: 2426 metres
Dificultat: Moderada amb neu, fàcil sense neu.
Ruta: Presa de Sallente (1773m) - Estany Gento (2145m) - Estany i refugi de la Colomina (2426m) - Estany Gento (2145m) - Presa de Sallente (1773m).
Cartografia utilitzada: Vall Fosca i Montsent de Pallars, escala 1:25000, editorial Alpina
Track GPS: http://ca.wikiloc.com/wikiloc/view.do?id=9516252







LA RUTA PAS A PAS

La canal del Pigolo comença just al costat de llevant de la presa de Sallente. Fent cas del pal indicador m'enfilo pel sender que guanya alçada fent grans marrades.


Presa de Sallente

Passo per sota d'unes línies d'alta tensió i just quan arribo a la cruïlla amb el camí que ve del telefèric ja he de parar a posar-me els grampons.
A partir d'aquí el sender desapareix sota una gruixuda capa de neu i ja no el tornaré a veure més.
Calçat ja amb els grampons, pujo fent ziga-zagues per la canal, que cada cop és més inclinada.
Provablement, pel que fa a les allaus, aquest sigui el punt més delicat de la canal tot i que uns metres més amunt els gestors del parc han clavat unes estaques de fusta a la zona d'acumulació de la neu que protegeixen la canal.


Estaques de fusta a la part superior de la canal

Passades les estaques, la pendent disminueix i jo segueixo en direcció E, paral·lelament al torrent.
El Montsent de Pallars destaca davant meu i el carrilet que voreja la seva falda i que en una altra època de l'any és la ruta normal per arribar a l'estany Gento, està completament colgat de neu i és impossible i perillós transitar-hi com demostren les petites allaus que li han passat per sobre.
Així, quan ja tinc el carrilet a vista, però sense acabar-hi d'arribar, giro cap a l'esquerra i creuo el torrent.
Si el gruix de neu no és gaire gros, a l'altra banda del torrent es veuen les runes d'antigues edificacions que serveixen de referència.


Runes d'antigues edificacions a l'esquerra de la canal del Pigolo

Passo pel costat de les runes i, uns metres per sota, ressegueixo el recorregut del carrilet fins a trobar el torrent que baixa d'estany Gento.
Remunto el torrent per la riba dreta fins arribar a l'estany Gento, just al costat d'una caseta. 
Arribats a l'estany, vorejo la riba fins a l'estació superior del telefèric.


l'estany Gento mig gelat

Des de sota l'estructura del telefèric, ja es pot veure que la ruta normal a l'estiu, que puja cap a l'estany Tort i la Portella, és totalment inpracticable pel risc d'allaus.
La ruta que utilitzaré per arribar a la Colomina comença al costat del pal indicador que hi ha davant del camí d'accés al xalet d'informació.
Pujo fent petites marrades cap a una mena de dipòsits que hi ha protegits amb xarxa metàl·lica just sobre l'estructura del telefèric.


L'estany Gento es va empetitint a mesura que guanyo alçada

Guanyo alçada de seguida, i prestant atenció, distingeixo algunes fites i marques que em van desviant en direcció NE.
Arribo a un pas equipat amb cable d'acer que se supera fàcilment, i de seguida supero la pendent i arribo a una zona més planera coneguda com la parada de Jou.
Segueixo caminant per la zona planera en direcció NE passant bastant a prop, a mà dreta, de les antigues estructures d'acer que devien servir per pujar material des d'estany Gento fins a les vies d'un carrilet que comença uns metres per sobre meu.


Traces a la parada de Jou amb el Montsent al fons

Ara ja sense camí, trobo un torrent i el ressegueixo en direcció N fins a connectar amb el camí normal que ve de la portella i que en un tres i no res em deixa als peus del refugi Colomina.
L'estany encara és ben glaçat, però no tinc el valor d'enfilar-m'hi.


L'estany de la Colomina completament glaçat


El refugi de la Colomina amb el Montsent de fons

La tornada, ja sense por de perdrem (perquè puc anar resseguint les meves pròpies petjades, la faig desfent el camí.





24 de febrer, 2013

Pujada al despoblat de St. Romà de Tavèrnoles (Pallars Sobirà)


Sant Romà de Tavèrnoles és un despoblat situat sota el serrat de Matanegra que va ser abandonat a finals del segle XX com tants altres pobles del Pirineu. El que sorprèn precisament d'aquest llogarret, és que trigués tant de temps en ser abandonat, perquè a Sant Romà mai hi va arribar la carretera ni l'electricitat. Situat dins del terme municipal de Llavorsí, en una balconada sobre la Noguera Pallaresa, pujo pel camí de ferradura que utilitzaven els seus habitants per visitar aquest símbol de la resistència humana.


Sant Romà de Tavèrnoles

Situació: Pallars Sobirà, Llavorsí.
Punt d'inici: Aparcament del pont de Gulleri (755m)
Accés: Pujo per la C-13 en direcció a Llavorsí. Pocs metres després del punt kilomètric 136, a mà esquerra, hi ha l'aparcament del pont de Gulleri on comença aquesta excursió.
Horari total: 2:15 hores
Pujada acumulada: 580 metres
Alçada màxima: 1270 metres
Ruta: Pont de Gulleri (755m) - bordes de Vellànega (765m) - Sant Romà de Tavèrnoles (1270m) - bordes de Vellànega (765m) - pont de Gulleri (765m).
Cartografia: Parc Natural de l'Alt Pirineu, escala 1:50000. Editorial Alpina.


Mapa ICC. 1:25000


LA RUTA PAS A PAS

Deixo el cotxe a l'aparcament del pont Gulleri on hi ha el cartell que informa de les característiques de l'excursió.
La nit anterior ha nevat, i ja des de l'aparcament hi ha una fina capa de neu nova que cobreix el terra. A més, en alçada, bufa el vent de port i de seguida me n'adono que caldrà abrigar-se a consciència.


La Noguera Pallaresa des del pont de Gulleri.

Començo la ruta d'avui creuant la Noguera Pallaresa pel pont penjat de Gulleri.
A l'altra banda del pont, prenc un caminet que, per la riba esquerra, planeja aigües amunt separant-se del riu fins a les bordes de Vellànega.
Passo per l'esquerra de la borda i de seguida m'endinso cap al barranc de Cabanerto per on baixa un bon cabal d'aigua.


Bordes de Vellànega

Tot i la neu que cobreix el terra, les marques grogues que assenyalen la ruta m'ajuden a no despistar-me.
Quan porto pocs metres pujant per la torrentera, creuo el curs d'aigua i vaig a parar a un camí que vorejat per un mur de pedra seca ressegueix la part alta d'un prat.
Des d'aquí i fins que arribi a dalt del poble ja no pararé de pujar.

El camí puja fent giragonses

I efectivament, per un camí de ferradura arranjat però degradat pel pas del temps pujo fent petites marrades entremig d'un bosc d'alzines pel solell de la muntanya.
Les cabres abunden per la zona, i a la tercera corba en sorprenc una reposant al mig del camí.
A mesura que guanyo alçada, la Noguera pallaresa s'empetiteix al fons de la vall, i els pics que envolten el massís de l'Orri van treien el nas per l'horitzó.


El pic d'Urdossa i Baladredo a l'altra costat de la vall.

Després d'una bona estona pujant, arribo al final del bosc, on comencen les feixes de terreny cultivable que els habitants de Sant Romà van guanyar a la muntanya. Més amunt de l'última feixa, entre la neu aixecada pel vent de Port, veig aparèixer les runes del poble.


Les cases estan arrenglerades i mirant al sud.

Aquí dalt el gruix de neu ha augmentat cosiderablement i maleeixo no haver-me calçat els paraneus perquè m'està entrant neu a la bota.
Feixugament acabo de superar les darreres feixes i arribo als peus de les primeres cases del poble.


El Serrat de Matanegra al fons del poble.

Segons he pogut llegir, Sant Romà de Tavèrnoles mai va ser un poble gaire gran, tot i així, la memòria històrica parla de tretze cases en el moment més àlgid. Les runes d'aquestes cases és troben arrenglerades una al costat de l'altra amb la façana mirant al sud.
Tot i que sembla que la carretera que havia d'unir Sant Romà amb la modernitat estava projectada, mai es va arribar a fer. I els seus darrers habitants, a les acaballes del segle XX, seguien utilitzant el camí de ferradura per on he pujat tal i com feien els seus avantpassats.


Sense habitants, el poble s'enruna ràpidament
Alguna teulada encara es resisteix a enfonsar-se.

Recorro tots els carrerons de dalt a baix, passo pel costat de l'església de Sant Quirze amb el seu campanar d'espadanya i arribo fins a la font que hi ha a la part alta del poble.
Entre cop i cop de vent, faig les fotos de rigor i quan el fred comença a calar-me al cos, començo al descens cap al cotxe pel mateix camí per on he pujat.