Situació: Serra del Moixeró.Accés: Des de Bagà cap al coll de Pal.
Població més propera: Bagà
Inici: Grèixer
Horari: Entre 5 i 7 hores.
Desnivell: 1376mts amunt i 1376mts avall.
Alçada màxima: 2279mts.
Ja ha arribat l'estiu! Potser massa de cop pel meu gust, però ha arribat i ja no té aturador.
Després de varies setmanes d'estar clausurat a casa. Ara que sembla que les pluges s'allunyen, m´he atrevit a sortir més enllà de la comarca. Cosa que esperava amb autèntic deliri.
Havent comprovat un cop més, que ningú em volia acompanyar. Vaig llevar-me ben d'hora, vaig deixar nota a casa de l'itinerari que pensava seguir i vaig enfilar l'eix del Llobregat amunt cap a Bagà. Des de Bagà vaig seguir les indicacions cap el coll de Pal fins a l'inici de la pista que va al poble de Gréixer on vaig aparcar el cotxe.
Mentre menjava unes quantes galetes cobertes de deliciosa xocolata blanca, vaig calçar-me les botes noves, i vaig carregar la motxilla amb doble ració d'aigua perquè he sentit dir que el Cadí, i per extensió la serra del Moixeró, són muntanyes molt seques.
Amb l'estomac mig ple i els braços i les cames empastifades de fastigosa crema solar, vaig pujar per la pista de terra cap al poble de Gréixer on havia de trobar l'inici del camí que mena cap a la canal de la serp. Gréixer és petitíssim, i l'inici del camí, que em va costar 10 llargs minuts de trobar, és al costat d'un pal indicador per sobre el poble.
Suant com un porc per la calor i la pujada, vaig anar seguint les marques grogues que ja no vaig deixar fins a dalt del coll del Raset.
La Canal de la Serp s'enfila de cop entre grandioses parets que et fan sentir molt i molt petit.
Vaig arribar a dalt del coll del Raset envoltat de prats d'herba i vaig tirar cap a la dreta. Seguint un camí perfectament fresat i unes marques taronges vaig plantar-me a dalt de tot de les Penyes Altes, ajudant-me en algun moment de les mans i tot.
A dalt del cim no vaig trobar ningú, i per tant vaig haver de fer-me l'autofoto de rigor per demostrar la "proesa".
Havent descansat i menjat una mica, vaig trucar a casa per informar de la situació i vaig començar a baixar cap el coll del Raset.
Aquest cop però, havent descartat la baixada per la canal de la Serp, vaig encaminar-me cap al Moixeró que no vaig arribar a pujar per mandra. Plantat al coll del Moixeró vaig decidir començar la baixada pel caminet que surt més a l'esquerra ( al costat de la senyal que indica la font del faig).
La idea era escurçar una mica el camí evitant d'arribar fins el refugi de Sant Jordi, i de fet, ara que ho penso, no se si vaig aconseguir escurçar-lo gaire. El que si puc afirmar és que vaig descobrir una de les cares més solitàries del Moixeró.
El camí que vaig agafar des del coll del Moixeró era molt perdedor i no estava gaire fresat. Tot i això unes marques de pintura vermella van ajudar-me en el descens.
Vaig passar per sota el Moixeró en direcció a les Roques Negres, vaig passar el que suposo que era el coll de la Cabrera i vaig trobar una font que dedueixo que era la de la cabrera. I com acostumo a fer, no vaig veure aigua de la font per por d'enganxar mal de panxa.
Vaig seguir baixant evitant desviaments i fixant-me sempre en les tímides marques vermelles. I quan ja començava a pensar que m'havia encigalat de debó, vaig anar a parar al coll d'Escriu davant la meva pròpia estupefacció. I és que no em passa gaire sovint que vagi a parar allà on vull.
Des d'allà, les marques del GR i l'ampla pista van portar-me plàcidament cap al cotxe en poca estona.
Després de varies setmanes d'estar clausurat a casa. Ara que sembla que les pluges s'allunyen, m´he atrevit a sortir més enllà de la comarca. Cosa que esperava amb autèntic deliri.
Havent comprovat un cop més, que ningú em volia acompanyar. Vaig llevar-me ben d'hora, vaig deixar nota a casa de l'itinerari que pensava seguir i vaig enfilar l'eix del Llobregat amunt cap a Bagà. Des de Bagà vaig seguir les indicacions cap el coll de Pal fins a l'inici de la pista que va al poble de Gréixer on vaig aparcar el cotxe.
Mentre menjava unes quantes galetes cobertes de deliciosa xocolata blanca, vaig calçar-me les botes noves, i vaig carregar la motxilla amb doble ració d'aigua perquè he sentit dir que el Cadí, i per extensió la serra del Moixeró, són muntanyes molt seques.
Amb l'estomac mig ple i els braços i les cames empastifades de fastigosa crema solar, vaig pujar per la pista de terra cap al poble de Gréixer on havia de trobar l'inici del camí que mena cap a la canal de la serp. Gréixer és petitíssim, i l'inici del camí, que em va costar 10 llargs minuts de trobar, és al costat d'un pal indicador per sobre el poble.
Suant com un porc per la calor i la pujada, vaig anar seguint les marques grogues que ja no vaig deixar fins a dalt del coll del Raset.La Canal de la Serp s'enfila de cop entre grandioses parets que et fan sentir molt i molt petit.
Vaig arribar a dalt del coll del Raset envoltat de prats d'herba i vaig tirar cap a la dreta. Seguint un camí perfectament fresat i unes marques taronges vaig plantar-me a dalt de tot de les Penyes Altes, ajudant-me en algun moment de les mans i tot.
A dalt del cim no vaig trobar ningú, i per tant vaig haver de fer-me l'autofoto de rigor per demostrar la "proesa".
Havent descansat i menjat una mica, vaig trucar a casa per informar de la situació i vaig començar a baixar cap el coll del Raset.Aquest cop però, havent descartat la baixada per la canal de la Serp, vaig encaminar-me cap al Moixeró que no vaig arribar a pujar per mandra. Plantat al coll del Moixeró vaig decidir començar la baixada pel caminet que surt més a l'esquerra ( al costat de la senyal que indica la font del faig).
La idea era escurçar una mica el camí evitant d'arribar fins el refugi de Sant Jordi, i de fet, ara que ho penso, no se si vaig aconseguir escurçar-lo gaire. El que si puc afirmar és que vaig descobrir una de les cares més solitàries del Moixeró.El camí que vaig agafar des del coll del Moixeró era molt perdedor i no estava gaire fresat. Tot i això unes marques de pintura vermella van ajudar-me en el descens.
Vaig passar per sota el Moixeró en direcció a les Roques Negres, vaig passar el que suposo que era el coll de la Cabrera i vaig trobar una font que dedueixo que era la de la cabrera. I com acostumo a fer, no vaig veure aigua de la font per por d'enganxar mal de panxa.
Vaig seguir baixant evitant desviaments i fixant-me sempre en les tímides marques vermelles. I quan ja començava a pensar que m'havia encigalat de debó, vaig anar a parar al coll d'Escriu davant la meva pròpia estupefacció. I és que no em passa gaire sovint que vagi a parar allà on vull.
Des d'allà, les marques del GR i l'ampla pista van portar-me plàcidament cap al cotxe en poca estona.
