Cova negra de Mata-solana (Pallars Jussà)

Situació: Pallars Jussà, Montsec, Mata-solana.
Punt d'inici: Uns metres més amunt del poble de Mata-solana.
Horari: 2 hores anar i tornar
Pujada acumulada: entre 150 i 200 metres.
Alçada màxima: uns 1000 metres.

Reconec que les coves i qualsevol altre forat que s’enfonsi sota terra no són el meu fort.
No és perquè no m’atreguin. Al contrari! Les trobo impressionants, boniques, espectaculars, precioses, colpidores, emocionants, excitants, magnífiques, admirables... i qualsevol altre sinònim que ara no em passa pel cap.
El que passa és que no sóc gaire amic de l’arrosegar-me, ni en general, de qualsevol espai petit i fosc. En altres paraules... sóc un bon caganer!
Tenint tot això en compte. No cal ser gaire espavilat per entendre de seguida, que la cova negra de Mata-solana és de tot menys petita, estreta i fosca (sempre tenint present que no deixa de ser una cova...).

La ruta pas a pas

Des del pantà de Terradets pugem cap al poble de Llimiana i des d’allà ens endinsem a la vall de Barcedana per una carretera estreta però asfaltada.
Aparquem el cotxe passat el poble de Mata-solana, en un corba molt tancada, on comença una pista de terra que s’endinsa al Montsec anomenada camí del Peu del Bosc.
Comencem a caminar per la pista de terra, que també és GR, en direcció al Montsec. Passem pel costat d’una granja a mà dreta.

Seguim caminant durant poc més d’un quilòmetre per la pista, que ara va paral·lela a l’obaga del Montsec, fins que trobem, a mà esquerra, un pal indicador que assenyala l’inici del sender que mena cap a la cova de Mata-solana.
Pugem per un sender molt dret però ben marcat, que ens eleva per sobre la vall de Barcedana i en poc més d’un quart d’hora ens deixa a la boca de la cova ben amagada entre la vegetació.

La boca de la cova té unes dimensions força considerables (28m x 4m), cosa que facilita l'entrada de la llum a la cavitat que queda bastant il·luminada.
Emocionats i incrèduls per les dimensions que aparentment tindrà la cova, travessem l'entrada i ens plantem enmig d'una grandiosa sala.

Setanta metres de longitud per seixanta metres d'amplada són les dimensions de la sala que queda coberta per un altíssim sostre farcit de petites estalactites.
Sembla ser que, durant l'edat del bronze, la cova va tenir funció de necròpolis o habitatge com demostraria la ceràmica que s'hi ha trobat.

Amb les llanternes enceses, voltem una estona per l'interior de la cova contemplant les formacions rocoses que durant anys s'han anat formant.
Plenament satisfets emprenem la tornada desfent el camí per on hem vingut.

El Puig de la Força (Osona)

Situació: Osona, Collsacabra, Tavertet.
Punt d'inici: Tavertet (865 m.)
Horari: Entre 2 i 3 hores
Pujada acumulada: -130 metres
Alçada màxima: uns 870 al pla del castell


Quins penya-segats més bèsties! Ja se que la memòria no és precisament al meu fort, però puc assegurar amb sinceritat que no recordava que el Collsacabra fos tant bonic i impressionant. Em sembla que no trigaré gens a tornar-hi.


La ruta pas a pas

Arribo a Tavertet ( a uns 865 metres d’alçada) en un d’aquells dies grisos en els que el sol no aconsegueix traspassà els núvols.

Aparco el cotxe al final del poble, allà on comença la pista que mena fins a la masia del Castell. Prenc la pista en direcció sud-oest deixant a mà dreta els trencalls que porten al cingle de la Miradora.

Prop de la muralla Ibèrica (que jo no se trobar), prenc un camí que va paral·lel a la pista de la masia del Castell entre arbustos de boix i molsa.Sense deixar el caminet (molt evident), arribo a una mena de camí, ample però no apte per a vehicles que ve completament perpendicular al que jo segueixo. Trenco a l’esquerra pel camí ample que de seguida comença vorejar a tocar dels cingles, tot el pla del castell.

Les vistes sobre la vall de Sau comencen a ser de vèrtic.
Ara, a l’alçada de la masia del Castell, el camí ample que segueixo torna a confluir amb la pista que ve de Tavertet.
Continuo resseguint els cingles entre vistes espectaculars. Com l’església de Sant Romà de Sau que queda quasi coberta per l’aigua al mig del pantà o el Montseny i les Guilleries amb els seus boscos espesos.

Passo de llarg uns bancs preparats per reposar i de seguida trobo un pal indicador, a mà esquerra, que assenyala l’inici del camí que mena cap al Puig de la Força. Baixo per un sender en forta pendent que poc a poc comença a planejar fins arribar a unes baumes.
Veig el puig de la Força just davant meu.

Deixo les baumes enrere i m’apropo fins el coll que em separa del puig on un pal indicador dona una breu explicació de la manera de pujar-hi i de la possible existència d’un antic castell a la zona.
Segueixo les fites i en un moment sóc dalt del Puig de la Força (740 m.) on m’assec a reposar i a contemplar les bones vistes que hi ha.

La tornada cap a Tavertet la faig pel mateix camí fins a la masia del Castell i des d’allà prenc la pista fins a Tavertet.

El barranc de la caramella (Baix Ebre)

Situació: Roquetes, els Ports.

Punt d'inici: Casa Carvallo (242 m.)
Horari: unes dues hores anada i tornada.
Pujada acumulada: Poc, uns cent cinquanta metres.
Alçada màxima: 390 metres


No fa massa anys que vaig descobrir el massís del Port, més per pura casualitat. Des de llavors, sempre que baixo cap a les terres de l'Ebre em reservo algun dia per passejar-m'hi, i puc assegurar, sense por d'equivocar-me, que ni una sola de les vegades que hi he vingut m'ha decepcionat.
Aquest cop, volem apropar-nos a l'arxiconegut barranc de la Caramella i endinsar-nos fins els peus de la Cua de Cavall.



La ruta pas a pas.

Deixem el cotxe al costat mateix de la casa de Carvallo (242 m.). Com que no tinc gens clar com hi hem arribat ni com en sortirem, prefereixo no descriure l'itinerari d'aproximació i que cadascú s'espavili per arribar-hi.
Des del costat de la casa, ens enfilem fins a un sender planer que passa just per sobre nostre i pren la direcció del barranc.
Seguim el sender uns minuts i de seguida arribem a les primeres basses d'aigua cristal·lina del barranc on no ens banyarem perquè sembla que des d'aquí recullen l'aigua per l'us domèstic.

Travessem el riu i ens enfilem per la banda esquerra del barranc per un caminet fresat però relliscós. Un rera l'altre anem passant a prop de profunds i transparents tolls.
Quan som ben endins del barranc, el sender torna a travessar el riu per sobre d'una resclosa. Des d'aquí ja es veu perfectament la cascada de la cua del cavall, uns metres més amunt.

A partir d'aquí el camí deixa de ser evident, però buscant els millors passos i de manera intuïtiva arribem, sense gaires problemes, als peus de la cascada de la Cua de Cavall (390 m.).
Com que fa dies que no plou, l'aigua que baixa, és més aviat justeta. Tot i això les vistes del barranc des d'aquí dalt, ja valen la pena per si soles.

Després d'observar una estona un grup de gent que baixen, pel dret, fent barranquisme, retornem a la casa Carvallo pel mateix camí.

Als peus del Midi d'Ossau (Occitània)

Situació: Occitanià, vall d'Ossau, coll Portalet.
Punt d'inici: Uns metres sota el coll del Portalet, en un aparcament al costat de la carretera (uns 1750m.).
Horari: no arriba a les 3 hores anada i tornada.
Pujada acumulada: uns 379 m
Alçada màxima: 2129m.

Fa temps que el Midi m’atrau de manera incontrolable. L’he vist fotografiat des de gairebé tots els angles i no puc resistir no veure’l en viu i directe. Com la majoria de muntanyes solitàries, té un encant, una singularitat i una espectacularitat de la que, sovint, no gaudeixen els grans “massisos”. El Midi d’Ossau és un antiquíssim volcà apagat de 2884 metres d’alçada situat a la mateixa vall d’Ossau.



La ruta pas a pas.

Fa uns quants dies que ens movem per la zona fent excursions amunt i avall, i encara no hem pogut veure la silueta del Midi perquè la boira s’hi enganxa amb força des del primer dia que vam arribar. Com que demà marxem cap a casa, avui és la nostra darrera oportunitat, i de moment, la cosa no pinta massa bé.

Entrem a Occitània pel coll del Portalet i aparquem el cotxe uns metres carretera avall en una zona especialment habilitada. Travessem la carretera i prenem un pista de terra que baixa cap els prats i el riu, on pasturen vaques i cavalls.

Travessem el riu des per un pont i observem les grans zetes que seguirem per arribar al coll de Pombie (2129m.), ja completament cobert per la boira.
En el coll parem a descansar a prop d’un dels molts pastors que vigilen els ramats que s’escampen arreu.

És més que evident que avui, com els últims quatre dies, tampoc no veurem el Midi i ens plantegem fer mitja volta. Al final però, després de rumiar-hi, decidim apropar-nos al refugi del Pombie, als peus mateix de la paret sud del Midi. Així doncs, des del coll estant, prenem un sender molt ben marcat, que planeja en direcció nord, i que en pocs minuts ens deixa a les portes del refugi del Pombie (2050m.).

Jeiem una estona al costat del llac que hi ha als peus del refugi, esperant una treva de la boira que no acaba d’arribar, i ens hem de conformar amb observar parcialment la impressionant paret sud amb tots els seus colors grocs, marrons, ocres, negres...

Quan la boira s’espesseix encara més, decidim que és hora de tornar enrera pel mateix camí amb la clara idea al cap de tornar intentar de veure, un altre any, la magnífica silueta del Midi.

Tossal de l'Espada (Pallars Jussà)

Situació: Vall Fosca, Cabdella, Vall de Riqüerna.
Punt d'inici: Cabdella (1410m)
Horari: entre 4 i 5 hores.
Pujada acumulada: 1138 metres.
Alçada màxima: 2548 metres.

Fa calor, molta calor... però, com que fa dies que no faig res més que jeure al sofà, m’escapo fins a la Vall Fosca a buscar la fresqueta pirinenca.
Recorreré la solitària i verge, vall de Riqüerna. Aniré fins a l’estany Tapat. I si en tinc ganes pujaré fins a l’estany de Morera i el tossal de l’Espada de 2548 metres, des d’on espero tenir unes bones vistes de la part alta de la Vall Fosca amb els seus cims i estanys.

La ruta pas a pas.

Travesso tot el poble de Cabdella (1410m.) seguint les indicacions grogues que m’acompanyaran durant bona part del recorregut. Des de la part alta del poble prenc un camí que puja decidit, entre murs de pedra seca, i s’endinsa cap a la vall de Riqüerna. És l’antic camí de Rus que comunicava la vall Fosca i la Vall de Boí a través del Port de Rus.

De cop, s’acaben els arbres, el camí planeja, i comencen els prats plens de flors estiuenques. Al fons de la vall es distingeix perfectament el Castell de Rus, amb el seu esmolat perfil. Arribo al final de la vall i travesso el riu per un pont al costat d’un bonic salt d’aigua (1855m.).

És un bon lloc per descansar un moment abans de començar la pujada cap a l’estany Tapat. Pujo fent unes esses en direcció NW fins a trobar el GR 11.20 que seguiré durant una bona estona en direcció a la Colomina (cap a la dreta). Sense deixa el GR pujo per l’esquerra del riu i en unes poques marrades arribo a la sortida d’aigües de l’estany Tapat (2169m.), un dels pocs estanys de la zona que no té presa.

Arribat aquí cal prendre una decisió trascendental. Seguir una mica més amunt, o donar per finalitzada l’excursió, que amb l’arribada a l’estany ja ha valgut la pena. Com que a l’hivern ja vaig arribar fins aquí, i des d’on sóc puc veure clarament la resclosa de l’estany de Morera, situat unes desenes de metres per sobre meu. Decideixo seguir pujant un tros més. Sequint el GR, vorejo l’estany fins arribar a una cruïlla. Cap a l’esquerra aniria a parar a l’estany Salado. Jo però, tiro cap a la dreta i en unes poques marrades supero els poc més de 200 metres de desnivell que em separen de l’estany de Morera (2370m.).

Des de l’estany Morera, la collada de Font Sobiranes és a pocs minuts i m’hi apropo sense deixar de seguir en cap moment les marques del GR. Un cop a la collada (2442m.), on paro uns segons per saludar uns francesos que van de travessa, el tossal de l’Espada és a tocar. Pujo pel dret en direcció a les monjoies que indiquen el cim (2548m.) on arribo al cap de pocs minuts.

Tot i que no és cap cim d’alçada destacable, la posició del Tossal de l’Espada ofereix unes vistes excepcionals de bona part dels estanys de la zona, del Montsent i dels pics més alts de la part alta de la Vall Fosca.

La tornada la faig pel mateix camí de pujada, satisfet de la passejadeta.

La Tosa d'Alp (Berguedà)

Situació: Berguedà, Cadi Moixeró, Bagà, Coll de Pal.
Punt d'inici: Coll de Pal (2104m).
Horari: Unes 3 hores anar i tornar.
Pujada acumulada: uns 600m.
Alçada màxima: 2537m.

No és la primera vegada que intento pujar a La Tosa. L’any passat vaig voler pujar-hi amb raquetes, però un gir inesperat en el temps, va fer que hi desistís. Ara, m’hi apropo a principis d’estiu i amb totes les prediccions del temps a favor per assegurar-me que em trec aquesta petita espineta que tinc clavada.
Però deixant de banda les meves aventuretes, la Tosa és d’aquells cims que pots fer a qualsevol època de l’any sense gaires problemes.
La ruta que seguiré, és ràpida, curta i amb poc desnivell, just com a mi m’agrada.



La ruta pas a pas.

Aparco el bòlid al Coll de Pal (2104m), fa molt vent i la temperatura ha baixat prou per vestir-me de llarg i endossar-me la gorra de forro polar al cap.
Travesso la carretera fins un pal indicador de fusta que assenyala la direcció de la Tosa.
Començo a enfilar-me cap al Nord-oest, amb el Puigllançada a l’esquena, per un pendent herbat i cada cop més costerut. Vaig seguint les fites i les marques del GR que no deixaré fins el cim.
Ara l’herba ha desaparegut, el sender és més marcat i el terreny és molt més pedregós. Uns metres més amunt arribo al Cap del Serrat Gran (2402m). Des d’aquí ja es veu perfectament la Tosa i el refugi Niu de l’Àliga.

Després de fer unes quantes fotos baixo cap al coll que em separa del Puig i els Rasos de Comabella. Una última pujada cap els Rasos de Comabella i el sender s’aplana fins arribar als peus del refugi Niu de l’Àliga.
La Tosa (2537m) és a pocs metres a la dreta del refugi. En dies com avui, amb la visibilitat no gaire bona, hi ha bones vistes de bona part del Pirineu oriental, la Cerdanya i evidentment, el Cadí i la serra del Moixeró.

La tornada no la faré pel mateix lloc. Pujant, he vist un sender que passa per sota el Serrat Gran i vull anar-lo a trobar.
Torno a prendre el GR en direcció oest, cap a les Penyes Altes. Des del costat del refugi Niu de l’Àliga, baixo per una pendent pronunciada fins a un collet (2406m) que em separa del puig de la Mena. Si em deixés caure pel vessant sud del coll, ja aniria a parar al sender que busco i pel que passaré al cap d’uns minuts.
Deixo el collet enrere i segueixo baixant pel GR per una pendent encara més forta. Vull arribar fins el següent coll, el de la Vall, i des d’allà fer un flangueig per sobre les roques anomenades Muntanyetes.
Arribo al coll de la Vall (2300m) i seguint un sender mig perdut pel vessant sud de la serra, començo el flanqueig, cap a l’est, per sobre de les Muntanyetes. La zona està infestada d’isards que vigilen d’aprop els meus passos. Tant a prop que de vegades pateixo i tot.

Continuo el flanqueig pel sender que cada cop és més evident fins que arribo a una mena de construcció antiga que no se per que devia servir. Des d’aquí es veu perfectement el camí que seguiré fins a la collada de Comafloriu.
Baixo fins una casa en runes i començo la volta al Serrat Gran per un sender ben marcat. Sempre sota l’atenta mirada dels isards.

Arribo a la collada de la comafloriu (2194m). El pla herbat de la Coma Floriu s’obre davant meu. Baixant pel mig de la coma, seguint el rierol, arribo a la carretera del coll de Pal i al cotxe en pocs minuts.

El Puigsacalm des del coll de Bracons (Garrotxa)

Situació: Garrotxa, Bracons, Sant Andreu de la Vola.
Punt d'inici: Coll de Bracons (1132m)
Horari: Unes 3 hores anar i tornar.
Desnivell: 382 metres.
Alçada màxima: 1514 metres.


És el primer cop, però no l'últim, que m'apropo per aquestes contrades, i per tant la desconeixença que tinc d'aquesta zona és total i absoluta.

Situat entre les comarques d'Osona i la Garrotxa, vull pujar al Puigsacalm. Diuen que el paisatge i les vistes que hi ha des del cim no tenen desperdici i vull comprovar-ho amb els meus propis ulls.
Pujaré des del coll de Bracons per la ruta normal. La més ràpida, la que té menys desnivell i per tant, la més freqüentada. Tot i això, avui no crec que trobi gaire gent perquè és entre setmana i per acabar-ho d'adovar fot un dia de pena, d'aquells que no conviden gens a sortir.


La ruta pas a pas

Aparco el tronco-mòbil en un espai habilitat que hi ha al mateix coll de Bracons (1132m).
Travesso la carretera i m'enfilo per un talús fins el pal indicador on comença el camí. Hi ha marques de tots els colors imaginables, que segueixen la mateixa direcció, i per tant no em preocupo.
Els núvols estant ben enganxats a la fageda i li donen un aire tètric de pel·lícula. A més, les fulles van espolsant-se l'aigua de l'última pluja sobre el meu cap i la meva esquena, cosa que no m'acaba d'agradar.

El camí, molt fresat, va planejant en direcció nord-oest fins a la collada de Sant Bartomeu (1249m).
La collada de Sant Bartomeu és un encreuament de camins. Jo, prenc el ramal de la dreta, en direcció nord.
No han passat ni cent metres des que he deixat el coll que ja trobo la primera salamandra del dia palplantada enmig del camí.
Les Salamandres són uns amfibis curiosos que freqüenten els boscos humits i que es caracteritzen per la seva coloració negra i groga.
Li descarrego a sobre una bateria de fotos, fins que l'animal, cansat de la meva insistència, s'aparta lentament del camí i es deixa caure per la pendent del bosc.

Segueixo caminant i de seguida veig una segona salamandra. és curiós, però em sembla que no n'havia vist mai cap de viva ( aixafades pels cotxes si que n'havia vist) i avui ja és la segona qui em trobo.
El camí segueix planejant cap al nord fins a un cruïlla de camins on un pal indicador assenyala la direcció de la font Tornadissa i del Puigsacalm.
Prenc el camí de la dreta, que comença a pujar i en poca estona em deixa als peus de la font on bec un glop d'aigua.

Ara el paisatge, mica en mica es va obrint. Deixo la font i el bosc enrere, i m'enfilo per uns prats fins a la carena dels Rasos del Manter on un pal indicador nou i un de vell tornen a assenyalar-me el camí del Puigsacalm.
Vorejo un prat i travesso una porta pel bestiar a mà esquerra que em fa tornar a entrar al bosc.

Passo pel costat d'un pessebre situat sota les arrels d'un arbre caigut i el Puigsacalm ja és davant meu.
Em desvio cap a la dreta per un camí costerut i en uns moments ja sóc al cim.
Tot i que el dia no acompanya faig fotos a tort i a dret.
Havent descansat i menjat alguna galeta, m'apropo fins el Puig dels Llops, des d'on hi ha una bona vista del Puigsacalm.

La tornada la faig, a bon ritme, pel mateix camí de pujada abans els núvols no acabin de tapar-ho tot i em descarregui l'aiguat a sobre.

El Pui de Lleràs (Pallars Jussà)

Situació: Pallars Jussà, Toralla, Ermita de Sant Salvador.
Punt d'inici: Ermita de Sant Salvador.
Horari: entre 3 i 5
Desnivell: uns 500 metres.
Alçada màxima: 1692 metres.

El Pui de Lleràs és el cim més alt del municipi de Tremp.
Amb 1692 metres, el Pui de Lleràs és el punt més elevat de la serra de Castellet, que separa la Terreta del la resta del municipi.
La Terreta és una subcomarca catalana situada entre el pantà d’Escales i el Montsec que actualment està repartida entre la comarca de la Baixa Ribagorça (a la Franja de Ponent) i el municipi de Tremp al Pallars Jussà.
Tot i la discreta alçada d’aquesta muntanya, les vistes que hi ha des del cim compensen la caminada amb escreix.
Com la majoria d’excursions per la Conca de Tremp, aquesta tampoc és apta per l’estiu (si no és que et lleves molt i molt d’hora) perquè amb la calor que fot, et pots desfer. És per això precisament, que aprofito ara que estem en plena primavera i fa una calor raonable, per apropar-m’hi.

La ruta pas a pas

Per començar l’excursió vaig en cotxe fins el poble de Toralla al qual s’accedeix per un desviament que hi ha a la carretera N-260 des de la Pobla de Segur cap el Pont de Suert.
Hi ha gent que comença a caminar des del mateix poble. Jo, que sóc bastant mandrós, pujo en cotxe fins a l’ermita de Sant Salvador per una pista de terra, en un estat força acceptable.

Deixo el cotxe arrambat als peus de la petita ermita.
Faig les comprovacions de rigor: aigua i menjar. I després de descobrir que m'he deixat el mapa sobre la taula del menjador mentre feia el cafè, decideixo començar a caminar en direcció oest.
Ressegueixo el perfil de la serra de Sant Salvador. Tot està ple de camins d’ovella ( i se que són d’ovella per la quantitat de llana que aquests animals perden pel camí) que em faciliten el pas. Però no hi ha un camí senyalitzat i evident per seguir.
Els camins que he batejat amb el nom de “camins d’ovella”, són aquells rastres que fa el bestiar al passar, que semblen camins però que no ho són. Aquells rastres que normalment només t’ajuden a perdre’t, però que en aquest cas, excepcionalment, segueixen la mateixa direcció que jo.
Així doncs, sense fer un cas excessiu d’aquests camins d’ovella, però sense perdre’ls de vista, vaig resseguint la carena.
Les vistes sobre la vall de Serradell i les seves formacions rocoses són espectaculars i de tant en tant paro per mirar-les.

Passo per l’esquena de la roca Palomera amb les seves grans parets i segueixo pujant cap a la Serra de Castellet que passa perpendicularment per davant meu.
Un últim esforç, i ja sóc a la carena de la serra de Castellet per la que segueixo pujant, ara en direcció nord-oest.
Aquí dalt, de seguida trobo la pista de terra que ja no deixo fins el cim del Pui de Lleràs on m’espera un ramat de cabres prenent el sol.

Increïbles! Només així es poden classificar les vistes de 360 graus que hi ha des d’aquí dalt.
Em quedo una bona estona assegut als peus del punt geodèsic. Ara mirant el Pirineu, ara mirant el Montsec, ara mirant la Terreta, ara mirant la conca de Tremp, ara mirant el Boumort...
M’hi quedaria tot el dia però he de tornar, i ho faig desfent el camí de pujada.