Vallhiverna i Tuca de les Culebres (Alta Ribagorça)

Ens hem proposat pujar al Vallhiverna fent una ruta circular. Pujarem per la collada de Llauset, passarem per la Tuca de les Culebres i baixarem per l'estany Gelat i l'estany de Botornàs. Per tant, el famós i vertiginós pas de cavall que separa la Tuca de Culebres i el pic de Vallhiverna, és obligat.

Situació: Alta Ribagorça, Parc Natural de Posets-Maladeta, Estany de Llauset.
Punt d'inici: Presa de Llauset (2189m)
Accés: Per la carretera N-230 arribem al poble d'Aneto. Sense arribar a entrar al poble, prenem una carretera mig asfaltada que després d'onze Kilòmetres ens deixa a l'entrada d'un túnel amb portes. L'aparcament de la presa de Llauset, on deixem el cotxe, és a l'altra banda del tètric túnel.
Horari total: 5:30 hores
Pujada acumulada: 1095 metres
Alçada màxima: 3056 metres
Ruta: Presa de Llauset (2189m) – Collada de Llauset (2865m) – Tuca de les Culebres (3051m) – Pic de Vallhiverna (3056m) – Estany Gelat (2755m) – Estany de Botornàs (2335m) – Presa de Llauset (2189m).

La ruta pas a pas

Aparquem el cotxe a tocar de la Presa de Llauset, en un espai habilitat com aparcament (2189m).
El Vallhiverna i la vall de Llauset, per on pujarem,  ens queden just enfront.
Ens calcem les botes i comencem a caminar travessant un petit túnel fins a trobar el sender que voreja l'estany per la riba dreta.
El sender és un GR molt fresat i després de travessar un parell de tarteres i algun petit ressalt, ens plantem al torrent que baixa de l'estany de Botornàs.
Avui no baixa gaire aigua i és fàcil trobar la manera de creuar-lo, però alguna vegada l'he vist baixar amb molt més cabal i llavors la manera més segura de creuar-lo és per la part més baixa del torrent.

Acabant de creuar el torrent de Botornàs

Deixem el torrent enrere i comencem a enfilar-nos pel sender fins el pal indicador que hi ha uns metres per sobre nostre.
Per la dreta marxa el GR que va a l'estany de Botornàs per on realitzarem la tornada. Per l'esquerra marxa el sender que seguirem i que s'enfila per la vall de Llauset en direcció oest.

Pujant per la vall de Llauset.

Seguim pujant per un terreny herbat que poc a poc va deixant pas a les roques que, pel color, semblen contenir una gran quantitat de ferro.
Aproximadament a la meitat de la vall travessem el torrent i seguim les fites que ara s'enfilen per la riba esquerra del rierol.

Últims metres abans d'arribar al coll de Llauset

 

Ara ja tenim al davant l'últim tram del sender que, en forta pendent, flanqueja una tartera de pedres negres fins a deixar-nos al coll de Llauset (2865m).

Fa estona que veiem com els núvols passen per sobre el nostre cap a gran velocitat, i tant bon punt trèiem el nas pel coll un vent molt fort i gèlid ens obliga a buscar refugi entre unes roques i abrigar-nos amb tota la roba que portem a la motxilla.

Vistes des del coll de Llauset

Una mica acollonits i aguantant l'equilibri enfront de les fortes ratxes de vent, travessem a l'altra banda del coll i prenem el sender ben marcat que planeja en direcció nord.
Uns metres més enllà el sender es bifurca, prenem el caminet que marxa cap a la dreta seguint unes fites.

Pujant a la Tuca de les Culebres.

El sender puja entre grans roques trobant la millor manera d'accedir a la cresta.
A la part més alta, després de passar per un petit collet, fem una última grimpada i accedim al cim de la Tuca de les Culebres (3051m).
Des d'aquí dalt estant valorem la situació i tot i que les ratxes de vent continuen essent molt fortes, la proximitat del Vallhiverna  fa que decidim seguir endavant encarant el famós pas de cavall amb molta prudència.

Cim de la Tuca de les Culebres, Pas de Cavall i Vallhiverna.

El pas de cavall, que separa la Tuca de les Culebres del Vallhiverna, és un bloc de roca d'uns 25 metres de llargada amb una aresta molt esmolada i amb timbes de centenars de metres a banda i banda que, com el seu nom indica, habitualment es passa cavalcant.
Hi ha un parell d'anelles que permeten assegurar-se però com que no portem corda travessem el pas cavalcant la roca.

Pas de Cavall.

Superat el pas, només ens queda fer una curta grimpada fins a la part superior de la cresta on una pila de pedres indica que som al cim del Vallhiverna (3056m).
Quan arribes al cim d'una muntanya d'aquesta alçada, les vistes acostumen a ser bones, però en aquest cas a més, les vistes sobre la cara sud de l'Aneto són impressionants. Si a tot això, i sumem que m'acabo de treure una d'aquelles espinetes que feia anys que duia clavada, el dia només  es pot qualificar de rodó.

L'Aneto des del cim del Vallhiverna.

Ens fem la foto de rigor i després de reposar una mica, comencem la tornada.
Resseguim la cresta del Vallhiverna en direcció est parant molta atenció perquè  tot i no ser tècnicament difícil, l'estretor fa que una ventada com les que porta fent durant tot el dia, pugui portar-te algun sobresalt.

La cresta del Vallhiverna.

Al final de la cresta, trobem un sender que baixa de cop per una tartera, fins a un camp de roques que hi ha uns metres més avall.
Aquí el camí desapareix entre la multitud de roques que hi ha per tot arreu, però unes fites ens ajuden a trobar la direcció correcte.

L'estany Gelat.

Amb més o menys encert, anem trobant i perdent el camí que ressegueix tots els estanys fins a trobar-se amb el GR 11 que baixa del coll de Vallhiverna.
Prenem el GR de baixada fins on aquest es bifurca (2410m). El brancal que marxa per l'esquerra va cap a la vall d'Anglos, i per tant, nosaltres prenem el brancal de la dreta, en direcció sud, cap a l'estany de Botornàs.

Estany i Vallhiverna al fons.

Passem per la riba esquerra de l'estany de Botornàs i pel costat de la cabana-refugi amb el mateix nom.
Baixem cap a la cua de l'embassament de Llauset tot passant de llarg el trencall que a primera hora del matí preníem per endinsar-nos cap a la vall de Llauset.

Estany de Llauset.

Des d'aquí, travessem el torrent de Botornàs i, per la vora de la presa, desfem el camí fins a l'aparcament on tenim el cotxe.

Pic del Campirme i Montforcado (Pallars Sobirà)

El pic del Campirme i el del Montforcado són els punts més elevats de la Serra de Cadius, situada a la part alta de la vall de Tavascan, i per tant, dins del parc natural de l'Alt Pirineu.
El Campirme és vèrtex geodèsic cosa que ens assegura bones vistes des del seu cim, mentre que el Montforcado ens ofereix la seva curiosa forma, evidentment, en forma de forca.
A més, podrem fer història, perquè encara que sembli mentida, ens estarem passejant per la línia del front de la guerra civil que durant l'any 1938 va instal·lar-se per aquests verals.

Pic de Montforcado.

Situació: Pallars Sobirà, Parc Natural de l'Alt Pirineu, Tavascan.
Punt d'inici: Refugi de la Pleta del Prat.
Accés: Des del poble de Tavascan prenem la carretera asfaltada que es dirigeix a l'estació d'esquí de Tavascan-Pleta del Prat on aparcarem el cotxe.
Horari: 5:00 hores
Pujada acumulada: 970 metres
Alçada màxima: 2633m
Ruta: Refugi de la Pleta del Prat – Pleta de Gavàs – Estany de Mascarida – Pala de Montareny – Campirme – Montforcado – Estany del Diable – Estany de  Mascarida – Pleta de Gavàs – Refugi de la Pleta del Prat.

La ruta pas a pas

És d'hora, ens hem llevat a quarts de sis del matí i ara que són les vuit, ja som a l'aparcament de l'estació d'esquí de Tavascan a punt per caminar.
El dia promet, no hi ha núvols a la vista i el sol emergeix amb ràbia rere les muntanyes.
Ens apropem fins als peus del refugi de la Pleta del Prat (1720m) des d'on començarem la nostra excursió.

Refugi de la Pleta del Prat.

A l'esquerra del refugi, una senyal de fusta indica l'inici del sender que resseguint el torrent de Mascarida, comença a guanyar metres.
De cop, el sender fa un últim repetjó i s'allunya de les pistes d'esquí que des del principi manteníem a la nostra esquerra.
A mesura que anem guanyant alçada, la vegetació s'ha anat aclarint i els arbustos de bàlec van deixant pas a l'herba.
Ara la pendent disminueix i entrem a la pleta de Gavàs  on hi ha un grapat de cabanes enrunades i un pal de colors que serveix per mesurar el gruix de neu.

Pleta de Gavàs.

Travessem la pleta i encarem l'última pujada pel sender que en unes poques llaçades ens deixa a la sortida d'aigües de l'estany de Mascarida (2320m).
Ens apropem a la cabana de pastor que queda a la nostra esquerra i que pot ser un bon refugi en cas de necessitat. La cabana té unes espitlleres a la banda de ponent que poden ser un vestigi de la guerra civil ja que la línia de front va instal·lar-se aquí durat bona part del 1938.

Estany de Mascarida.

Descansem uns moments i mengem quatre galetes per agafar forces abans d'enfilar el camí cap al cim.
El sender que seguim, parteix des de la dreta de la cabana i en unes poques marrades s'enfila a un collet situat al sud-est de l'estany de Mascarida.

L'estany de Mascarida i el del Diable vistos des del collet.

Arribats al collet, comencem a enfilar-nos, cap a la dreta, per la Pala de Montareny que en pocs minuts ens deixa a la part més alta de la serra.
El cim és un turonet situat a la nostra esquerra i que distingim perquè està coronat amb el característic cilindre dels vèrtex geodèsics.

Cim del Campirme.

Som dalt del Campirme (2633m)! Hi ha bones vistes en totes direccions, però el que més ens ha sorprès són la gran quantitat de petits refugis de pedra, antics vestigis de la guerra civil, que envolten el cim. I és que mentre la cabana de pastor que hem vist a l'estany podria formar part de les posicions republicanes, aquí dalt, sembla que s'hi van instal·lar les tropes feixistes.
Ens fem les fotos de rigor, i mentre recuperem forces, ens quedem una bona estona observant la gran quantitat de neu que aquest any s'acumula a la Maladeta.

Vistes del del cim.

No en tenim prou, i aprofitant que estem dalt de la carena, decidim resseguir la serra de Cadius fins anar a trobar el següent cim, el Montforcado, que evidentment, té una característica forma de forca.
La carena és molt ampla, i en poca estona resseguim tota la serra i arribem al collet que dona accés al cim.

Serra de Cadius, amb el Campirme al fons.

Baixem fins el collet i a continuació realitzem una curta grimpada per una aresta rocosa que ens deixa al cim del Montforcado (2633m).
Ara si, ens donem per satisfets i ja només ens queda el retorn. Baixem del Montforcado desfent el camí fins al collet per on hem vingut.

 Collet que dona accés al cim del Montforcado.

I des del collet resseguim un sender mig perdut que baixa entre les roques i l'herba fins al petit i encantador estany del Diable.
L'estanyet del Diable està amagat al costat mateix de l'estany de Mascarida i és molt més petit que aquest últim. A més, el seu color blau turquesa i la tranquil·litat de les seves aigües, el fan encisador.

Estany del Diable.

Estem una bona estona ajaguts a la riba de l'estany i només decidim seguir baixant quan notem que s'apropa l'hora de dinar i la gana ens esperona.
Des de l'estany del Diable ens apropem a la sortida d'aigües de l'estany de Mascarida i des d'aquí comencem a desfer el camí que hem fet quan pujàvem.
L'única variant que prenem respecte al camí de pujada, és que un cop hem passat la pleta de Gavàs, ens desviem cap a les pistes d'esquí que ens queden davant, i des d'aquí baixem cap al refugi de la Pleta del Prat, evitant així el feixuc sender per on hem pujat de bon matí.