El forat del Portús (Alta Ribagorça)

La serra de Sant Gervàs és una muntanya prepirinenca molt poc concorreguda, situada entre la Ribagorça i el Pallars Jussà.
La serra està composta d'una llarga cinglera infranquejable que s'estén des del riu Noguera Ribagorçana fins a la serra de l'Estall i el Camporan.
Només un petit pas natural travessa la cinglera i avui l'aniré a trobar.

Situació: Alta Ribagorça, Serra de Sant Gervàs, Adons.
Punt d'inici: Adons (1315m)
Accés: Per la N-260 des de la Pobla de Segur al Pont de Suert, passo el coll de Pervers i abans d'arribar al poble de Viu de Llevata, trenco a l'esquerra (km 355) per una pista asfaltada fins al poble d'Adons.
Horari total: 2:30 hores.
Pujada acumulada: 430 metres
Alçada màxima: 1695 metres
Ruta: Adons (1315m) – Pla de les Boïgues (1540m) – forat del Portús (1690m) – Pla de les Boïgues (1540m) – Adons (1315m).
Cartografia: Alta Ribagorça. Esc. 1:50000. Institut Cartogràfic de Catalunya
  

La ruta pas a pas.

Deixem el cotxe al prat d'herba que hi ha davant de la casa on venen embotits.
El dia és gris, però no fa tant fred com els darrers dies i la pluja d'aquesta nit, ha desfet gran part de la neu que va caure ahir.
El camí comença a l'altra banda del prat d'herba, allà on hi ha un pal indicador i una tanca pel bestiar.

Adons

El camí que seguirem no té pèrdua perquè està completament senyalitzat pel consell comarcal de l'Alta Ribagorça.
Travessem la porta i per un camí carreter flanquejat per una filera de pollancres, voregem els camps de pastura.

Pastures abans de començar la pujada.

El camí es transforma en sender i just abans de començar a enfilar-nos per l'obaga de la serra, trobem un pal indicador que indicar la direcció que hem de seguir.
Prenem el sender que, per la dreta, comença a guanyar alçada fent grans marrades entre boixos i ginebrers.

Marrades que s'enfilen per l'obaga de la serra.

 
Arribem a una primera esplanada on encara es conserven restes d'antics murs de pedra seca i on hi ha bonics exemples de carstificació de la roca.
Fent cas de les fites i les marques, seguim el sender que s'apropa cap al barranc dels prats mentre guanya alçada un altre cop.

Roca carstificada.

L'aigua de la neu que es desfà córrer per tot arreu, i el sender que seguim sembla més un riu que un camí.
Superat aquest segon turonet, accedim al pla de les Boïgues, enclotat sota la pala de l'Avedoga.

Pla de les Boïgues.

Travessem l'esplanada en direcció sud. I un cop a l'altra banda, seguim el sender que flanqueja uns metres per sobre l'esplanada abans de començar a guanyar alçada decididament.
Ara que ja arribem a la part més alta de la serra, la boira ens atrapa i comença a ploure.
Sense deixar mai el sender, pugem a prop d'uns avets que destaquen sobre els boixos.

Avets a prop de la carena.

Arribem a la carena des d'on esperàvem tenir unes grandioses vistes sobre la Terreta i que queden en no res per la insistent boira. Només podem veure durant uns segons, a l'esquerra, el cim de l'Avegoda d'Adons on avui no pujarem.

L'Avegoda d'Adons.

Per arribar al forat del Portús, prenem el sender que marxa cap a la dreta, i després d'una lleugera pujada, baixem de cop fins a l'inici del forat.
El forat del Portús és l'únic pas natural que travessa la serra de Sant Gervàs a través d'un tall gegant a la cinglera.

El forat del Portús.

Les seves dimensions són espectaculars, però com que el forat és quasi paral·lel a la cinglera no es deixa veure fins que no hi ets al davant mateix.
Sembla ser que antigament el forat era utilitzat, durant la transhumància, per contar els caps de bestiar, ja que la seva amplada, de menys de dos metres, facilitava aquesta labor.
Travessem el forat i anem a espetegar a la vessant septentrional de la serra on  no veiem res per la boira.

Comença a ploure un altre cop i com que som prou lluny d'Adons, decidim començar el retorn desfent el camí que hem fet quan pujàvem.

El Castell de Popa i la Sauva Negra (Vallès Oriental)

 

El Moianès és una comarca natural situada damunt de l'altiplà que li dona el nom. Està dividit entre tres comarques administratives i avui m'hi aproparé per visitar la curiosa forma de la roca que sustenta el castell de Popa i l'exuberant Sauva Negra.
La Sauva Negra és un petit paratge natural de poc més de 67 hectàrees situat als contraforts septentrionals del puig Oriol i protegit pel Pla d'Espais d'Interès Natural. Aquesta època de l'any la visita a la Sauva té un plus d'espectacularitat perquè els seus arbres caducifolis estant enfeinats perdent les fulles. Un autèntic espectacle de colors!

Castell de Popa.

Situació: Vallès Oriental, Cingles del Bertí, Castellcir.
Punt d'inici: Local Social de Castellcir.
Accés: Per la carretera C-59 arribo a Castellterçol on prenc la carretera BV-1310 fins a Castellcir.
Horari total: 3:30 hores
Pujada acumulada: 420 metres
Alçada màxima: 922 metres
Ruta: Castellcir (784m) – Ca l'Antoja (682m) – Castell de Popa (852m)– Collet de la Terma (922m) – Font de Sauva Negra (865m) – Pou Cavaller (725m) – Ca l'Antoja (682m) – Castellcir (784m).

Cartografia: Cingles de Bertí, editorial Alpina E-25.

La ruta pas a pas.

Deixo el cotxe a tocar del local social de Castellcir, situat al final del poble (784m).
Fent cas del pal indicador, prenc la pista de terra que comença al costat del local i hi baixo durant una bona estona. Després d'un bon grapat de corbes, la la pista em deixa a un trencall a tocar d'una placa de roca que crida l'atenció.

A prop de ca l'Antoja.

Per la dreta marxa la pista que es dirigeix a l'església de Sant Andreu de Castellcir, jo però, prenc la pista que marxa cap a l'esquerra fins a les envistes de la masia de ca l'Antoja (682m).
Travesso el pas canadenc que evita que el bestiar s'escapi, i enlloc d'entrar a la masia, agafo la pista que passa uns metres per sobre la casa.

El castell de Popa dalt del turó.

Deixo enrere ca l'Antoja per la pista que uns metres més endavant es bifurca. Prenc la pista que marxa per la dreta travessant una porta de ferro pel bestiar.
Passo pel costat d'un camp d'herba, a tocar de la torrassa dels Moros completament enrunada. El castell de Popa és just davant meu, dalt d'un turó.
Allà on s'acaba el camp d'herba que resseguia hi ha un grapat de fites que assenyalen l'inici del sender fresat que puja al castell. Abandono la pista i m'hi enfilo.

Camí que puja al castell de Popa.

El sender comença pujant per un pedregar i de seguida s'endinsa al  bosc on travesso un tancat per una porteta situada al mig del camí.
No trigo gaire estona en arribar als peus del castell de Castellcir, també conegut com a castell de Popa per la curiosa forma que té la roca on s'assenta el castell.

Escales d'accés al castell de Popa.

Pujo les escales i, per la porta, entro a visitar les runes del castell que data del segle X (852m).
Visitades les restes del castell, prenc el sender que marxa per la part posterior de les restes.
    

Interior del Castell de Popa.

Deixo a mà esquerra el camí que es dirigeix a la masia de la Casanova del Castell i prenc el petit sender marcat amb fites que s'enfila per la carena.
Travesso una altra porta pel bestiar just abans d'arribar a un camp de conreu.
Vorejo el sembrat, sense trepitjar-lo, fins a unes fites que hi ha a l'altra banda del camp on segueix el camí.
Pujo una mica més, fins que el sender perd inclinació i arribo al Pla del Bruguer.
Travesso el pla amb l'ajuda de les fites, per un sender que entre l'herba i els arbres és força perdedor.
El sender desemboca a un camí carreter que pocs metres més amunt arriba al coll del Tema (922m) on acaba una pista provinent del Puigsagordi.
Sóc a punt d'entrar a la fageda de la Sauva negra, i ho faré per la porteta de ferro que hi ha davant meu, a l'altra banda del coll.
 

Entrant a la fageda.

Travesso la porta pel bestiar i prenc el sender, cobert de fulles, que baixa endinsant-se al bosc d'arbres caducifolis.
Som en plena tardor, i això es reflexa en l'ampla gama de colors que decora les  copes dels arbres.
El sender va a parar a un petit replà al mig del bosc des d'on prenc un sender força marcat, a mà dreta, que segueix baixant.
Arribo a la font de la Sauva Negra situada en un idíl·lic racó de la fageda (865m).

Font de la Sauva Negra.

A pocs metres de la font, descobreixo un home ajupit, tapat amb teles de camuflatge i envoltat de trípodes. El saludo, i descobreixo que és un aficionat a l'ornitologia que m'explica que està fent fotos dels ocells que paren a beure al bassal que té al davant.
Sense ganes d'espantar-li més els ocells, prenc el sender que, d'esquenes a la font, marxa per l'esquerra.
 

Enmig de la fageda.

cap de molt pocs metres, deixo el sender que va diluint-se al bosc i prenc, a la dreta, un camí molt més marcat que baixa ràpidament fins a trobar el camí carreter que passa a tocar del torrent de la Sauva Negra.
Cap a la dreta (est) aniria a parar al pantà de Santa Maria però, per tornar a Castellcir, prenc el camí cap a l'esquerra (oest).
El camí carreter, que  pràcticament es podria qualificar de pista, transcórrer paral·lel al torrent i ja no el deixo fins que trobo una tanca pel bestiar allà on sembla finalitzar la fageda.
  

Sortint de la Sauva Negra.

Travesso el tancat, i després d'observar el pou de gel Cavaller (725m), prenc la pista, en direcció sud-oest, cap a Castellcir.
Sense deixar la pista, travesso el torrent de la Sauva Negra un parell de vegades abans de travessar un últim tancat i arribar a la masia de Ca l'Antoja.
Des d'aquí ja només em queda desfer el camí fins al local social de Castellcir on he aparcat el cotxe.

Vallhiverna i Tuca de les Culebres (Alta Ribagorça)

Ens hem proposat pujar al Vallhiverna fent una ruta circular. Pujarem per la collada de Llauset, passarem per la Tuca de les Culebres i baixarem per l'estany Gelat i l'estany de Botornàs. Per tant, el famós i vertiginós pas de cavall que separa la Tuca de Culebres i el pic de Vallhiverna, és obligat.

Situació: Alta Ribagorça, Parc Natural de Posets-Maladeta, Estany de Llauset.
Punt d'inici: Presa de Llauset (2189m)
Accés: Per la carretera N-230 arribem al poble d'Aneto. Sense arribar a entrar al poble, prenem una carretera mig asfaltada que després d'onze Kilòmetres ens deixa a l'entrada d'un túnel amb portes. L'aparcament de la presa de Llauset, on deixem el cotxe, és a l'altra banda del tètric túnel.
Horari total: 5:30 hores
Pujada acumulada: 1095 metres
Alçada màxima: 3056 metres
Ruta: Presa de Llauset (2189m) – Collada de Llauset (2865m) – Tuca de les Culebres (3051m) – Pic de Vallhiverna (3056m) – Estany Gelat (2755m) – Estany de Botornàs (2335m) – Presa de Llauset (2189m).

La ruta pas a pas

Aparquem el cotxe a tocar de la Presa de Llauset, en un espai habilitat com aparcament (2189m).
El Vallhiverna i la vall de Llauset, per on pujarem,  ens queden just enfront.
Ens calcem les botes i comencem a caminar travessant un petit túnel fins a trobar el sender que voreja l'estany per la riba dreta.
El sender és un GR molt fresat i després de travessar un parell de tarteres i algun petit ressalt, ens plantem al torrent que baixa de l'estany de Botornàs.
Avui no baixa gaire aigua i és fàcil trobar la manera de creuar-lo, però alguna vegada l'he vist baixar amb molt més cabal i llavors la manera més segura de creuar-lo és per la part més baixa del torrent.

Acabant de creuar el torrent de Botornàs

Deixem el torrent enrere i comencem a enfilar-nos pel sender fins el pal indicador que hi ha uns metres per sobre nostre.
Per la dreta marxa el GR que va a l'estany de Botornàs per on realitzarem la tornada. Per l'esquerra marxa el sender que seguirem i que s'enfila per la vall de Llauset en direcció oest.

Pujant per la vall de Llauset.

Seguim pujant per un terreny herbat que poc a poc va deixant pas a les roques que, pel color, semblen contenir una gran quantitat de ferro.
Aproximadament a la meitat de la vall travessem el torrent i seguim les fites que ara s'enfilen per la riba esquerra del rierol.

Últims metres abans d'arribar al coll de Llauset

 

Ara ja tenim al davant l'últim tram del sender que, en forta pendent, flanqueja una tartera de pedres negres fins a deixar-nos al coll de Llauset (2865m).

Fa estona que veiem com els núvols passen per sobre el nostre cap a gran velocitat, i tant bon punt trèiem el nas pel coll un vent molt fort i gèlid ens obliga a buscar refugi entre unes roques i abrigar-nos amb tota la roba que portem a la motxilla.

Vistes des del coll de Llauset

Una mica acollonits i aguantant l'equilibri enfront de les fortes ratxes de vent, travessem a l'altra banda del coll i prenem el sender ben marcat que planeja en direcció nord.
Uns metres més enllà el sender es bifurca, prenem el caminet que marxa cap a la dreta seguint unes fites.

Pujant a la Tuca de les Culebres.

El sender puja entre grans roques trobant la millor manera d'accedir a la cresta.
A la part més alta, després de passar per un petit collet, fem una última grimpada i accedim al cim de la Tuca de les Culebres (3051m).
Des d'aquí dalt estant valorem la situació i tot i que les ratxes de vent continuen essent molt fortes, la proximitat del Vallhiverna  fa que decidim seguir endavant encarant el famós pas de cavall amb molta prudència.

Cim de la Tuca de les Culebres, Pas de Cavall i Vallhiverna.

El pas de cavall, que separa la Tuca de les Culebres del Vallhiverna, és un bloc de roca d'uns 25 metres de llargada amb una aresta molt esmolada i amb timbes de centenars de metres a banda i banda que, com el seu nom indica, habitualment es passa cavalcant.
Hi ha un parell d'anelles que permeten assegurar-se però com que no portem corda travessem el pas cavalcant la roca.

Pas de Cavall.

Superat el pas, només ens queda fer una curta grimpada fins a la part superior de la cresta on una pila de pedres indica que som al cim del Vallhiverna (3056m).
Quan arribes al cim d'una muntanya d'aquesta alçada, les vistes acostumen a ser bones, però en aquest cas a més, les vistes sobre la cara sud de l'Aneto són impressionants. Si a tot això, i sumem que m'acabo de treure una d'aquelles espinetes que feia anys que duia clavada, el dia només  es pot qualificar de rodó.

L'Aneto des del cim del Vallhiverna.

Ens fem la foto de rigor i després de reposar una mica, comencem la tornada.
Resseguim la cresta del Vallhiverna en direcció est parant molta atenció perquè  tot i no ser tècnicament difícil, l'estretor fa que una ventada com les que porta fent durant tot el dia, pugui portar-te algun sobresalt.

La cresta del Vallhiverna.

Al final de la cresta, trobem un sender que baixa de cop per una tartera, fins a un camp de roques que hi ha uns metres més avall.
Aquí el camí desapareix entre la multitud de roques que hi ha per tot arreu, però unes fites ens ajuden a trobar la direcció correcte.

L'estany Gelat.

Amb més o menys encert, anem trobant i perdent el camí que ressegueix tots els estanys fins a trobar-se amb el GR 11 que baixa del coll de Vallhiverna.
Prenem el GR de baixada fins on aquest es bifurca (2410m). El brancal que marxa per l'esquerra va cap a la vall d'Anglos, i per tant, nosaltres prenem el brancal de la dreta, en direcció sud, cap a l'estany de Botornàs.

Estany i Vallhiverna al fons.

Passem per la riba esquerra de l'estany de Botornàs i pel costat de la cabana-refugi amb el mateix nom.
Baixem cap a la cua de l'embassament de Llauset tot passant de llarg el trencall que a primera hora del matí preníem per endinsar-nos cap a la vall de Llauset.

Estany de Llauset.

Des d'aquí, travessem el torrent de Botornàs i, per la vora de la presa, desfem el camí fins a l'aparcament on tenim el cotxe.

Pic del Campirme i Montforcado (Pallars Sobirà)

El pic del Campirme i el del Montforcado són els punts més elevats de la Serra de Cadius, situada a la part alta de la vall de Tavascan, i per tant, dins del parc natural de l'Alt Pirineu.
El Campirme és vèrtex geodèsic cosa que ens assegura bones vistes des del seu cim, mentre que el Montforcado ens ofereix la seva curiosa forma, evidentment, en forma de forca.
A més, podrem fer història, perquè encara que sembli mentida, ens estarem passejant per la línia del front de la guerra civil que durant l'any 1938 va instal·lar-se per aquests verals.

Pic de Montforcado.

Situació: Pallars Sobirà, Parc Natural de l'Alt Pirineu, Tavascan.
Punt d'inici: Refugi de la Pleta del Prat.
Accés: Des del poble de Tavascan prenem la carretera asfaltada que es dirigeix a l'estació d'esquí de Tavascan-Pleta del Prat on aparcarem el cotxe.
Horari: 5:00 hores
Pujada acumulada: 970 metres
Alçada màxima: 2633m
Ruta: Refugi de la Pleta del Prat – Pleta de Gavàs – Estany de Mascarida – Pala de Montareny – Campirme – Montforcado – Estany del Diable – Estany de  Mascarida – Pleta de Gavàs – Refugi de la Pleta del Prat.

La ruta pas a pas

És d'hora, ens hem llevat a quarts de sis del matí i ara que són les vuit, ja som a l'aparcament de l'estació d'esquí de Tavascan a punt per caminar.
El dia promet, no hi ha núvols a la vista i el sol emergeix amb ràbia rere les muntanyes.
Ens apropem fins als peus del refugi de la Pleta del Prat (1720m) des d'on començarem la nostra excursió.

Refugi de la Pleta del Prat.

A l'esquerra del refugi, una senyal de fusta indica l'inici del sender que resseguint el torrent de Mascarida, comença a guanyar metres.
De cop, el sender fa un últim repetjó i s'allunya de les pistes d'esquí que des del principi manteníem a la nostra esquerra.
A mesura que anem guanyant alçada, la vegetació s'ha anat aclarint i els arbustos de bàlec van deixant pas a l'herba.
Ara la pendent disminueix i entrem a la pleta de Gavàs  on hi ha un grapat de cabanes enrunades i un pal de colors que serveix per mesurar el gruix de neu.

Pleta de Gavàs.

Travessem la pleta i encarem l'última pujada pel sender que en unes poques llaçades ens deixa a la sortida d'aigües de l'estany de Mascarida (2320m).
Ens apropem a la cabana de pastor que queda a la nostra esquerra i que pot ser un bon refugi en cas de necessitat. La cabana té unes espitlleres a la banda de ponent que poden ser un vestigi de la guerra civil ja que la línia de front va instal·lar-se aquí durat bona part del 1938.

Estany de Mascarida.

Descansem uns moments i mengem quatre galetes per agafar forces abans d'enfilar el camí cap al cim.
El sender que seguim, parteix des de la dreta de la cabana i en unes poques marrades s'enfila a un collet situat al sud-est de l'estany de Mascarida.

L'estany de Mascarida i el del Diable vistos des del collet.

Arribats al collet, comencem a enfilar-nos, cap a la dreta, per la Pala de Montareny que en pocs minuts ens deixa a la part més alta de la serra.
El cim és un turonet situat a la nostra esquerra i que distingim perquè està coronat amb el característic cilindre dels vèrtex geodèsics.

Cim del Campirme.

Som dalt del Campirme (2633m)! Hi ha bones vistes en totes direccions, però el que més ens ha sorprès són la gran quantitat de petits refugis de pedra, antics vestigis de la guerra civil, que envolten el cim. I és que mentre la cabana de pastor que hem vist a l'estany podria formar part de les posicions republicanes, aquí dalt, sembla que s'hi van instal·lar les tropes feixistes.
Ens fem les fotos de rigor, i mentre recuperem forces, ens quedem una bona estona observant la gran quantitat de neu que aquest any s'acumula a la Maladeta.

Vistes del del cim.

No en tenim prou, i aprofitant que estem dalt de la carena, decidim resseguir la serra de Cadius fins anar a trobar el següent cim, el Montforcado, que evidentment, té una característica forma de forca.
La carena és molt ampla, i en poca estona resseguim tota la serra i arribem al collet que dona accés al cim.

Serra de Cadius, amb el Campirme al fons.

Baixem fins el collet i a continuació realitzem una curta grimpada per una aresta rocosa que ens deixa al cim del Montforcado (2633m).
Ara si, ens donem per satisfets i ja només ens queda el retorn. Baixem del Montforcado desfent el camí fins al collet per on hem vingut.

 Collet que dona accés al cim del Montforcado.

I des del collet resseguim un sender mig perdut que baixa entre les roques i l'herba fins al petit i encantador estany del Diable.
L'estanyet del Diable està amagat al costat mateix de l'estany de Mascarida i és molt més petit que aquest últim. A més, el seu color blau turquesa i la tranquil·litat de les seves aigües, el fan encisador.

Estany del Diable.

Estem una bona estona ajaguts a la riba de l'estany i només decidim seguir baixant quan notem que s'apropa l'hora de dinar i la gana ens esperona.
Des de l'estany del Diable ens apropem a la sortida d'aigües de l'estany de Mascarida i des d'aquí comencem a desfer el camí que hem fet quan pujàvem.
L'única variant que prenem respecte al camí de pujada, és que un cop hem passat la pleta de Gavàs, ens desviem cap a les pistes d'esquí que ens queden davant, i des d'aquí baixem cap al refugi de la Pleta del Prat, evitant així el feixuc sender per on hem pujat de bon matí.

Tossal de Paiasso o Pic de Filià (Pallars Jussà)

El Pic de Filià o Tossal de Paiasso, és el punt més elevat de la serra de Cabeçades, que separa aquest pic del Tossal de Rus.
Situat a l'extrem nord-oest de la vall fosca, el pic de Filià té una vista excepcional sobre les valls del riu Filià, Riqüerna i Manyanet.
A més, també hi ha la possibilitat d'observar les restes del que havia de ser l'estació d'esquí de la vall fosca que, enlloc del progrés que alguns il·lusos esperaven, només ha dut, el que molts ja ens imaginàvem: la destrucció de la part alta de la vall Fosca i la vall del riu Filià.

Zona: Pallars Jussà, vall Fosca, vall del riu Filià.
Punt d'inici: cabana del Vaquer
Accés: Entre els pobles d'Espui i Cabdella, hi ha l'inici d'una pista de terra, a mà esquerra, que en pocs Kilòmetres s'endinsa a la vall del riu Filià. Quan hem travessat el riu i les estructures de l'estació d'esquí són ben visibles, s'arriba a una barrera que restringeix l'accés a la cabana de Filià (situada uns metres més enllà) on aparquem el cotxe.
Horari: 4:30h
Distància: uns 7 km
Pujada acumulada: 820m
Alçada màxima: 2772m 
Ruta: Cabana del Vaquer – barranc de la coma de les Fuses – coma l'Empriu – pic de Filià – coma de Fuses – barranc de la coma de les Fuses – cabana del Vaquer.

La ruta pas a pas

Aparquem el cotxe uns metres abans de la cabana del Vaquer (1920m), allà on una barrera impedeix el pas.
Abans d'arrencar a caminar valorem que la millor ruta per enfilar-se al pic és per la coma d'Empriu que potser fa una mica més de volta però puja d'una forma més suau.
Un cop equipats, baixem uns metres per la pista fins a creuar el torrent d'aigua que baixa del barranc de la Coma de Fuses. Busquem i trobem per terra, el pal indicador que marcava la direcció del pic de Fitero i el punt per on ens hem d'enfilar al marge.

Comencem a pujar.

No cal perdre el temps buscant cap camí fressat perquè en aquesta ascensió no n'hi ha.
Pugem pel prat en forta pendent fins a topar amb una balla de filferro espinós. Resseguim la balla fins al torrent que baixa per la nostra esquerra i just a tocar de l'aigua trobem la manera de creuar el filat sense por de patir cap esgarrinxada.
Superat el filat, seguim pujant per la dreta del torrent entre prats d'herba i flors de tota mena de formes i colors.
A mesura que anem pujant, ara una mica més suaument, l'angle de visió millora i ja podem veure, a mà esquerra, el pic de Filià que destaca per sobre de la coma de Fuses.

Vista de la Coma de Fuses i el Pic de Filià.

Deixem a mà esquerra la coma de Fuses i sense creuar el torrent, que ara baixa pels prats de la coma d'Empriu, seguim pujant per la vessant oest del Fitero buscant la part alta de la carena.
Arribats a la coma d'Empriu (2450m), on la pendent ha disminuït considerablement, ens aturem a descansar fastiguejats de caminar per l'herba que fa molt incomode la pujada.

Pujant per la Coma d'Empriu.

Prenem quatre galetes i ens untem de crema solar mentre observem el coll des d'on accedirem a la carena.
Quan considerem que ja estem prou descansats, pugem resseguint el barranc fins al coll que queda sobre nostre, a mesura que l'aigua i l'herbota van desapareixent.

Arribant al coll.

Arribats al coll pedregós (2645m), l'horitzó visual s'amplia considerablement i ja podem observar la vall de Riqüerna als nostres peus i els pics de la capçalera de la vall Fosca i d'Aigüestortes una mica més enllà.
Resseguim la cresta cap a l'oest i després de superar un petit ressalt ens plantem als peus davant del con cimal, molt pedregós però fàcil d'ascendir.

Últims metres abans d'arribar al cim.

Ens enfilem per una canal que puja entre grans rocs i que amb quatre passes ens deixa al cim del Pic de Filià (2772m).
Hi estem una bona estona dalt del cim contemplant les bones vistes que hi ha en totes direccions i esmorzant una mica.

Cim del Tossal de Paiasso o Pic de Filià 2772m.

Per l'est destaquen el Montsent de Pallars i el Montorroio; pel sud, la vall del riu Filià amb el seu estanyet; per l'oest l'ampla i desconeguda vall de Manyanet; i pel nord, els cims que envolten el refugi de la Colomina.

Vistes des del cim.

Per baixar del cim no volem desfer el camí de l'anada i decidim baixar per l'aresta sud.
Prenem una pendent molt pronunciada fins al coll que hi ha uns metres per sota nostra, i des d'aquí, aprofitant les pedres d'una tartera, llisquem fins als prats de la coma de Fuses.

Comencem el descens.

Com si fóssim nens, juguem una estona en una clapa de neu que encara resisteix la calor estival abans de seguir baixant pels prats fins a trobar el torrent.
Durant la baixada, fins i tot tenim temps de torçar-nos algun turmell que altre, cosa que ens demostra un cop més que, tot i que les bambes són molt còmodes, a la muntanya val la pena anar-hi amb botes.

Baixant per la Coma de Fuses.

Ara, només ens cal seguir el curs del  torrent de la coma de les Fuses i desfer el camí que hem seguit quan pujàvem, fins a trobar el cotxe on una bona remullada al riu és la recompensa final després de més de quatre hores de caminada.