El salt de Gualba i el gorg Negre (Vallès Oriental)

Zona: Vallès Oriental, Montseny, Gualba.

Accés: Des de Gualba segueixo les indicacions cap al parc del RACC i Riells. Just després de travessar la riera trenco a mà dreta cap a Riells. Passo de llarg el trencall que va a cal Gaveller i aparco un parell de corbes més amunt.

Punt d’inici: A la pista de Gualba a Riells (374m), passat cal Gaveller.

Horari: 2:45h

Pujada acumulada: 390 metres.

Alçada màxima: 660 metres.

Punts d’interès: Salt de Gualba, gorg Negre, riera de Gualba, Suro Gros.

La riera de Gualba recull les aigües des del pantà de Santa Fe fins a desembocar a la Tordera. Durant aquest curt trajecte fins a la Tordera però, té temps de formar gorgs i salts d’aigua que el fan, poc més que encantador. El llegendari gorg Negre i el salt de Gualba que visitaré avui, són exemples del que pot arribar a generar aquesta riera.

La ruta pas a pas

Aparco el cotxe a la pista que va de Gualba a Riells. Pujo uns metres per la pista fins a la corba tancada cap a la dreta i prenc el camí evident que baixa cap al parc del RACC (374m).

Arribo a una pista, just davant d’un pal que assenyala una ruta. Tiro cap a la dreta per l’ample pista i en pocs minuts arribo al mirador del Salt de Gualba. Realment el salt d’aigua és bastant més alt i gros del que m’imaginava.

Un cop vist el salt des de dalt, cal mirar-lo des de baix. Agafo un sender senyalitzat que baixa fent marrades cap a la central núm. 3 i uns metres abans d’arribar-hi prenc un caminet a mà dreta en direcció al salt. En pocs minuts em planto davant del gorg de la Goja, als peus mateix del salt.

Un cop mirat i remirat el salt, desfaig el camí i, ara si, baixo fins a la central núm. 3.

Travesso la riera i pel costat d’una petita sèquia m’enfilo a la pista que dona accés a la central.

Prenc la direcció oposada a la central i de seguida arribo a una pista que puja cap a la pedrera. Des de la mateixa cruïlla busco un sender que s’enfila a mà dreta entre el bosc i els matolls.

Pujo i pujo sense perdre el camí que té tendència a endinsar-se a la vall. Arribo als tubs d’aigua que baixen de la central de dalt núm. 2, giro a l’esquerra i segueixo pujant encara una mica més.

Ara el camí comença a planejar i en pocs minuts arribo a la central núm. 2 (640m).

La presa de la central està gairebé gelada i això m’anima perquè un dels teòrics al·licients d’avui és veure els canelobres de gel que hauria d’haver-hi al riu.

Creuo el riu pel costat de la resclosa i vaig a buscar un petit sender que, de moment, baixa per la riba esquerra de la riera. Vaig en compte perquè hi ha gel per tot arreu i ja he patinat un parell de vegades.

Arribo a la creu de dalt del gorg Negre. Baixo cap al riu, fins als peus del salt d’aigua. Els canelobres esperats, tot i que no són gaire grans, pengen de la paret de roca. De manera força imprudent intento col·locar-me al mig del riu per fer una bona foto i, com no podria ser d’un altra manera, acabo amb mans i peus dins de l’aigua gelada.

No prou escarmentat, decideixo seguir baixant per la riba esquerra esquivant, sempre que es pot, les plaques de gel.

Quan ja no puc seguir baixant per la riba esquerra, travesso el riu i ho intento per la riba dreta.

Faig alguna desgrimpada i entre alguna que altra patinada més, arribo als peus de l’últim salt del gorg Negre, sota l’altra creu.

Raja aigua i hi ha gel per tot arreu i ara mateix no se per on anar a buscar la pista de can Prat que segons el mapa passa molt a prop.

Al final, després de fer i desfer diversos senders que resulta que no ho són i de plantejar-me seriosament fer marxa enrera per on he vingut, trobo un pas per la riba dreta del gorg que em deixa en un sender que travessa la riera.

Sense més problemes i sense mullar-me gaire els peus arribo principi de la pista que mena a can Prat.

Passo pel costat de l’alzina anomenada suro Gros i en pocs minuts arribo a la masia de can Prat (530m).

Passo per la part de baix de la masia, per una pista que passa entre camps de conreu i arribo a la pista que va de Gualba a Riells.

Ja només he de baixar per la pista fins a trobar el cotxe.

Per l'Obaga de la Serra de Carreu (Pallars Jussà)

Zona: Pallars Jusà, Massís del Boumort, Serra de Carreu, Bòixols.

Accés: Des de Bòixols es pren la carretera en direcció a Coll de Nargó. Passat el Km 20 s’agafa la desviació cap als pobles de Montanisell i Els Prats. Uns metres més endavant, en el trencall, s’agafa la direcció d’Els Prats. Es passa entra la Serra de Carreu i la de Sant Joan, i uns metres més endavant és deixa la pista d’Els Prats a mà dreta. S’arriba al coll de Llívia on hi ha un mapa de la Reserva de caça del Boumort.

Punt d’inici: Coll de Llívia (1481m).

Horari: 3:10h

Pujada acumulada: 380 metres

Alçada màxima: 1794 metres

Punts d’interès: Vistes i cingles de la serra de Carreu

M’he llevat amb ganes de raquetes. Podria endinsar-me al Pirineu, buscar algun lloc situat a prop d’alguna pista d’esquí (que sempre facilita l’accés amb cotxe) i passejar una estoneta amunt i avall, però no ho faré. Conec un racó encantador i solitari on abunden les bones vistes, la neu, i la tranquil·litat més absoluta: la Serra de Carreu.

Situada al sud del massís del Boumort, entre la muntanya de Sant Corneli i la Serra de Sant Joan; la Serra de Carreu és una autèntica muralla, gairebé infranquejable pel vessant sud, i amb una forta pendent pel vessant nord, però que amaga un parell d’esplanades a la part més alta que avui em disposo a visitar.

La ruta pas a pas

Entre fang, neu i gel que cobreixen parcialment la pista d’accés, arribo al coll de Llívia (1481m) on aparco el cotxe. L’esquena de la Serra de Carreu plena de neu és davant dels meus ulls i no té pèrdua. 

Amb les raquetes calçades prenc la pista que s’endinsa cap al bosc. De seguida trobo una esplanada i abandono la pista per prendre un camí carreter que puja amb decisió. De fet, puja amb tanta decisió que de tant en tant he de parar per recuperar l’alè.

Sense desviar-me del camí veig a banda i banda restes de trinxeres de la guerra civil ja que aquesta serra era una posició republicana quan el front va establir-se al Pallars.

Ara que la pendent és menys pronunciada, deixo a mà dreta un caminet que més tard vindré a buscar per apropar-me a la Roca Grallera.

Definitivament, això va perdent inclinació i de seguida arribo al Plan de Riba (1709m). 

Paro a la vora dels cingles a reposar i observar el paisatge. Als peus hi tinc el poble de Bòixols i la serra de Carrànima, i un mica més lluny, es veuen els dos Montsecs. A l’esquena, tapat pels núvols hi tinc el Cap de Boumort i els seus 2077 metres.

Passejo una mica pel prat buscant sense èxit, la cova del forat negre, que assenyala el mapa.

Ara vull anar fins a la roca Grallera, situada més a ponent, però no ho puc fer seguint la carena perquè hi ha molt bosc i amb les raquetes m’enganxo a totes les branques. Així doncs busco un camí alternatiu que em permeti apropar-m’hi amb facilitat.

Faig marxa enrere pel mateix camí que he pujat i vaig a buscar una desviació que he vist quan pujava. Seguint les passes de les meves raquetes arribo a la desviació, prenc el caminet a mà esquerra, que en poca estona em deixa, un altre cop, a la vora del penya-segat. 

Ara si, segueixo la carena cap a l’oest fins a la roca grallera (1708m) que sobresurt del cingle. Aquí també busco un pou que assenyala el mapa i que, evidentment, no se trobar.

Comença a nevar, però abans d’emprendre la tornada cap al cotxe vull apropar-me fins a la cresta de Carreu, una mica més a ponent. Seguint la carena de seguida tot agafa pendent i el que era una esplanada es converteix en una bonica cresta.

Aquí les raquetes ja no fan servei i decideixo calçar-me els grampons. 

Recorro un tros de la cresta de Carreu (1794m) fins que la vista és prou espectacular. Faig un grapat de fotos del Montsec, del Cadí, del Boumort i de la mateixa cresta, abans de tornar enrere pel mateix camí.

Arribat un altre cop a l’esplanada, busco les meves petjades sobre la neu i les segueixo de baixada fins al cotxe.

Ruta del bandoler Rocaguinarda (Osona)

Situació: Osona, Lluçanès, Oristà.
Punt d'inici: Plaça Catalunya a Oristà (468m).
Horari: 2:15 hores
Pujada acumulada: 145 metres.
Alçada màxima: 545 metres
Punts d'interès: Oristà, masies del Lluçanès, can Rocaguinarda, gravats.
 

Fa mal temps, plou i fot fred, però fa dies que no surto a voltar i no puc retenir-me ni un dia més a casa.

Faré una excursió pel Lluçanès, on no he estat mai, i visitaré el lloc on va néixer i exercir un dels bandolers més famosos de la nostra història: Perot Rocaguinarda.Perot Rocaguinarda va néixer l’any 1582 al mas de Can Rocaguinarda, dins del terme municipal d’Oristà.

Va ser el cinquè de set fills i com que no tenia el títol d’hereu va veure’s abocat al bandolerisme al costat dels nyerros.

Sense necessitat de ser tant sanguinari com els seus contemporanis va aconseguir ser respectat i va convertir-se en un dels caps més notables del bandolerisme català. Fins i tot Cervantes en parla en el Quixot.

La ruta pas a pas

Així doncs per impregnar-me una mica de l’esperit d’en Rocaguinarda,  prenc el cotxe i em planto a la plaça Catalunya d’Oristà (468m.).

 

Vaig fins a la rotonda de l’entrada del poble, i camino uns quants metres per la carretera en direcció a l’Eix transversal fins que trobo una pista de terra a mà dreta.Baixo per la pista fins a la masia del Tint que queda a mà dreta. Sense deixa la pista, segueixo el curs de la riera Gavarresa fins a creuar-la per una passera.

Davant tinc l’enorme masia de la Quintana amb el seu complex ramader. M’hi apropo i entre lladrucs de gos  travesso la masia pel mig fins a tornar a trobar la riera. La travesso deixant a mà dreta la pista per on tornaré.

Ara la pista puja lleugerament fins als Plans de la Rierola on trobo les ruïnes d’una antiga masia.Torno a baixar cap a la riera Gavarresa, que segueixo durant uns metres abans de tornar-la a creuar.Camino per la riba dreta sota la cinglera dels Tres Còdols fins a arribar a la masia de can Miquelet.Deixo can Miquelet enrera i començo a pujar per la pista que de seguida em porta a una cruïlla on un pal indicador assenyala la direcció del mas Rocaguinarda.

Arribo a les ruïnes del mas Rocaguinarda (480m.), del segle XVI, on va néixer el famós bandoler.Després de descansar una mica, decideixo anar a visitar els curiosos gravats que, segons diuen, va fer el mateix Rocaguinarda en una bauma del cingle.Seguint les fites i alguna marca de pintura baixo per un sender cap al cingle dels Tres Còdols on trobo la bauma. Hi ha gravats de tota mena però el més curiós és el nom de Perot Rocaguinarda gravat al costat de la paraula bandoler.

Torno enrera pel mateix sender fins al mas Rocaguinarda on prenc la pista cap a la dreta.Passo de llarg la masia de la Gallinera, que sembla habitada, i uns metres més enllà trobo una cruïlla on abandono la pista principal per un camí ample que comença a baixar a mà dreta cap a la riera Gavarresa.

Enfangat fins els genolls arribo a la riera Gavarresa i uns metres més endavant a la masia de la Quintana on ja m’esperen els gossos i els seus lladrucs.
Ara ja només em cal desfer el camí fins a Oristà.