La Roca de l'Esglesieta (Pallars Jussà)

Situació: Pallars Jussà, Boumort, Hortoneda.
Punt d'inici: Hortoneda 1000m.
Horari: un parell d'horetes anar i tornar.
Desnivell: molt poc, uns 100m.
Alçada màxima: 1000m.

Començo a caminar des del poble d'Hortoneda (1000m). La ruta ha de ser curta i amb poc desnivell, però vaig amb temps perquè fa uns mesos ja vaig ser aquí buscant la Roca de l'esglesieta i no vaig ser capaç de trobar-la.
Travesso el poble en direcció NE. Saludo a la gent que trobo pel carrer prenent el sol fins que arribo al final del poble, a la part més alta.
A mà dreta prenc un caminet que passa per sobre d'un hort envoltat de filat espinós, és l'antic camí d'Hortoneda a l'Espluga de Cuberes. Segueixo el camí que es dirigeix cap el Roc Tomàs, deixant algun petit trencall a dreta i esquerra.

Ara, a mà dreta hi tinc uns camps que ja no es treballen. Deixo el camí i baixo pels camps cap al barranc. De seguida torno a trobar un camí que en direcció N passa per sota la roca de Segués on encara hi ha algun antic rusc d'abelles abandonat i amagat en els forats de la paret.

Deixo la roca de Segués enrere, alhora que m'endinso en un altre prat abandonat (940m). A mà esquerra es destaca el perfil de les roques dels Colladons on hi habiten els voltors, a mà dreta hi tinc el barranc.

La roca que busco és pràcticament a la mateixa alçada on sóc ara en direcció N.
Sense perdre gaire alçada segueixo el perfil del barranc i de seguida, davant meu, veig una roca on es distingeixen algunes construccions. M'hi apropo. És la roca de l'Esglesieta (893m), on l'exercit feixista va bastir un punt d'observació des d'on controlar el barranc. L'exèrcit republicà estava situat just a l'altra banda del barranc, sota el Cap de l'Alt de Biarri.

Després d'enfilar-me a la roca i observar les diverses construccions retorno cap a Hortoneda pel mateix camí.

El Matagalls des de Coll Formic (Osona)

Situació: Osona, Montseny.
Inici: Coll Formic 1104m.
Horari: unes 3 hores (sense neu menys).
Desnivell: uns 550m.
Alçada màxima: 1697m.

Encara no m’ho puc creure! Miro el temps a la tele i en Dani Ramírez, el meteoròleg, diu que a dalt del Montseny hi ha entre un i dos metres de neu. Em falten braços i cames per preparar la motxilla i les raquetes.
Ens hi apropem el diumenge, però sembla que mig país va veure el temps i ha tingut la mateixa idea (m’ho podia haver imaginat). Coll Formic està completament embussat i no ens queda més remei que fugir altre cop cap a casa.

La ruta pas a pas

Entre setmana, el Montseny és més tranquil. Aparco el cotxe a Coll Formic (1144m), hi ha gent, però no es pot comparar a la multitud del cap de setmana.
Pujo per les escales cap al monolit en record de les víctimes dels carlins. Una mica més amunt, a la pista de terra, un pal indicador assenyala la ruta a seguir per pujar el Matagalls. El camí no té perdua, a part de les marques del GR, la munió de traces d’esquis i raquetes m’indiquen la direcció a seguir.
A la sortida del bosc, ja hi ha prou neu per posar-me les raquetes. Pujo per la carena dels Roures cap a la torre d’alta tensió.

Paso per sota i m’arribo fins al turó d’en Besa (1394m) on hi ha una cabana. Ara la ruta es dirigeix cap a l’est.
Arribo al pla de la Barraca i enfilo amunt pel dret cap el turó Gros de Santandreu (1542m). Des d’aquí, seguint la carena, arribo a dalt del Matagalls (1696m) on hi ha un creu enorme. Fa un solet esplèndid, i em quedo una bona estona al cim, fent algunes fotos i menjant algun que altre “pastelito”.

La baixada, evidentment, es pot fer pel mateix lloc. Jo però, prefereixo canviar la ruta. Baixo pel Pla de les Saleres Velles fins al pla dels Ginebres i des d’allà, pel dret, baixo fins a tornar a trobar el pla de la Barraca. Ara ja només he de desfer el camí de pujada fins el coll Formic.

L'Estany Tapat (Pallars Jussà)

Situació: Pirineu Occidental, Vall Fosca, Cabdella.
Inici: Cabdella 1398m.
Horari: Entre 3 i 4 hores.
Desnivell: 756m.
Alçada màxima: 2154m.



La ruta pas a pas

Aparco el cotxe a l’entrada del poble de Cabdella, en un espai habilitat com aparcament. Hi ha una font on es pot carregar aigua. Pujo pel mig del poble cap a l’església de Sant Vicenç a mig restaurar. Passo per darrera del que sembla l’antiga escola i trobo un altre font i un pal indicador que assenyala l’inici de la ruta del camí de Rus, que a través del port de Rus (2657 m.), era la principal porta d’accés a la Vall de Boí. A partir d’aquí doncs, aniré seguint les marques grogues d’aquesta ruta. Surto de Cabdella per la part alta del poble pel camí empedrat que s’endinsa a la vall de Riqüerna enmig d’una roureda. Deixo el bosc enrera mentre vaig pujant entre camps de pastura i murs de pedra seca.

A mesura que guanyo alçada la neu va cobrint els prats i el camí. Les marques em costen de veure, però unes petjades a la neu d’algú que ha passat abans eviten que em despisti. Arribo al pont que travessa el riu Riqüerna. Travesso el pont i paro a l’altra banda a contemplar la cascada que queda a pocs metres.

Ara el camí queda completament cobert de neu i sembla que puja fent unes ziga-zagues fins a trobar les marques del GR. Seguint el GR cap a l’esquerra aniria a parar al port de Rus, jo però, prefereixo tirar cap a la dreta en direcció a la Colomina fins a trobar l’estany tapat. Segueixo les fites i les senyals del GR que en direcció NE passa pel sota del pic de l’Espada. Unes quantes esses en forta pendent, i ja sóc a la sortida d’aigües de l’estany Tapat, que com bé indica el seu nom està completament tapat pel gel i la neu.

La baixada la faig pel mateix camí, no sense haver-me parat a contemplar una estona, l’excel·lent panorama que hi ha del port de Rus.

El Taga des de Pardines (Ripollès)

Situació: Pirineu Oriental, Pardines
Inici: Ermita de Santa Magdalena
Horari: un matí
Desnivell: 814m.
Alçada màxima: 2040m.

Uf...El Taga, aquesta petita però alhora gran muntanya que em prou feines passa dels 2000 metres i que m’ha costat dos intents fer-hi el cim.

La primera vegada que vaig ser-hi va ser l’any passat; si no recordo malament per aquestes mateixes dates, o potser un pèl més tard. Tant se val.
Hi havia neu suficient per anar amb les raquetes, i va ser utilitzant aquests instruments que vaig intentar pujar sense gaire fortuna. Potser va ser la meva tossuderia a pujar pel dret, potser van ser les raquetes que em patinaven, potser van ser la boira que no em deixava veure on collons era el cim o potser una mica de tot plegat, va provocar que decidís fer marxa enrera.
Aquest cop però, les coses seran ben diferents. Porto les mateixes raquetes que l’altra vegada, el mateix anorac, la mateixa motxilla, els mateixos guants, el mateix barret, les mateixes polaines, els mateixos bastons, i si molt m’apures, possiblement els mateixos calçotets i tot. Ara bé, aquesta vegada, a diferència de l’anterior, porto uns senyors grampons amb els que m’aferraré al terra com un gat s’aferra a l’arbre que s’acaba d’enfilar.

Com arribar-hi

Prenem l’autovia de Vic en direcció Ripoll. Passem de llarg aquesta població en direcció Ribes de Freser. Arribats a Ribes seguim les indicacions cap a Prdines. Ens perdem, fem un parell de voltes al poble i acabem trobant la carretera de Pardines, que és a pocs quilometres. Pardines és un poblet molt petit, el passem de llarg, en direcció Camprodon, i de seguida ens desviem a mà dreta cap a l’ermita de Santa Magdalena. Uns metres més amunt d’aquesta ermita hi ha una masia i un bon lloc per deixar-hi el cotxe.


La ruta pas a pas

Avui, com no passa gaire sovint, enlloc d’anar sol, som tres els que pugem al Taga. Només sortir del cotxe un pal indicador assenyala el camí que hem de seguir. Sota la mirada del pagès, que es deu preguntar per què carai ens fa falta tant de material per pujar una muntanya, que ell deu haver fet desenes de vegades quan va a buscar el bestiar, arrenquem a caminar. Pugem per una pista de terra, coberta de neu i gel, que arrenca de davant de la masia on hem deixat el cotxe. Sense deixar la pista, trobem un aparcament on a l’estiu es poden deixar els cotxes. Em poso les raquetes i seguim pujant per la pista fins que aquesta s’acaba en una esplanada on hi ha un parell d’abeuradors pel bestiar i un tancat.

Pugem per la banda esquerra del torrent de Vilaró per un terreny rocos. Ara el terreny es va aplanant i el cim del Taga queda perfectament definit al nostre davant.
Sense donar-hi massa voltes, ens treiem les raquetes, ja que el vent ha escombrat la neu, i pugem pel dret.

El cim està marcat amb una enorme creu que no passa precisament desaparcebuda. Tot i que no fa el sol que desitjavem, el dia és molt clar i les vistes són espectaculars!
Fa fred i decidim baixar de seguida. Baixem pel dret desfent el camí i alhora de dinar ja som al cotxe.